20 gen 2012 Capitans de l’honor
El comportament del capità del Costa Concordia pot ser qualificat de moltes maneres però tothom sap que no va ser gens honorable; un capità que abandona el seu vaixell quan hi ha un naufragi és la imatge més clara de l’incompliment del deure i, de passada, el retrat terrible d’un deshonor que va lligat a una actitud tramposa, mentidera i mancada del mínim coratge.
En general, la gent que fa feina a la mar té un sentit profund de l’honor perquè, malgrat els grans avenços tecnològics, es guanya la vida en un medi de risc extrem on la natura sempre recorda als individus que l’existència penja d’un fil molt prim i que refiar-se massa acostuma a pagar-se molt car. Sentir-se petit davant de la força dels elements ajuda a mantenir un codi moral de respecte a un mateix i a la resta. Per això l’excepció flagrant de Francesco Schettino dol de manera especial als professionals de la navegació i per això constitueix una història atractiva que ens fa pensar en la grandesa i la misèria de la qual som capaços les dones i els homes quan som posats a prova.
L’honor és un assumpte fascinant que importa més que no es diu. Perquè aquesta paraula té mala fama en les nostres societats desenvolupades i democràtiques, on es parla molt, en canvi, d’ètica i de solidaritat i de transparència. S’associa l’honor, de manera reduccionista i desinformada, a la tradició més rància, a un passat tronat de cavallers amb armadura i regles rígides al servei de castes intocables. A més, la manera com etiquetem alguns fenòmens actuals, cas dels mals anomenats crims d’honor masclistes que propugnen certs fanàtics o del particular honor dels mafiosos, abonen la distorsió d’aquest concepte.
Amb tot, a l’hora de la veritat, l’honor ens crida l’atenció quan desapareix completament d’escena i deixa pas a comportaments lamentables que ens fan sentir vergonya aliena. És el que passa amb les esmentades peripècies del capità del Costa Concordia. I és el que succeeix amb les actuacions intolerables del jugador del Reial Madrid anomenat Pepe, l’energumen que, entre d’altres salvatjades, va trepitjar intencionadament la mà de Messi en el partit de la Copa del Rei del dimecres. I també és deshonor el que ens arriba a través de certes converses privades que s’han fet públiques durant el judici a Francisco Camps pel cas dels vestits, uns diàlegs que no servirien precisament per il·lustrar l’exemplaritat que tenim dret a demanar a tots els càrrecs escollits a les urnes.
Afortunadament, encara queden molts capitans de l’honor però la majoria són anònims, ciutadans desconeguts que fan la seva tasca sense escarafalls –per un salari normal i corrent– i que mai obtindran ni medalles, ni premis, ni carrers amb el seu nom. Gràcies a tots ells, perquè l’honor i el sentit del deure cap a les altres persones ens allunyen de la barbàrie i per això són imprescindibles.