30 gen 2012 Som més que un “hub”?
El tancament de Spanair ha tingut lloc quatre dies després que la ministra Ana Pastor declarés que “no és convenient introduir competència entre el Prat i Barajas, sinó que és convenient que tots dos competeixin amb altres hubs europeus”. No ho esmento per suggerir que hi ha una relació causal entre un fet i un altre sinó perquè tothom tingui clar de què va aquesta història.
Com que les estructures polítiques han donat i donen prioritat a l’aeroport de Madrid al marge dels canvis en la realitat econòmica i social, les elits catalanes van reclamar educadament però de manera ferma que l’aeroport del Prat esdevingués un veritable hub internacional perquè Barcelona no quedés al marge del món global que genera riquesa i oportunitats. Com que la gestió centralitzada i el concepte jerarquitzat d’aena semblava (i sembla) etern, la compra i el rellançament de Spanair per convertir-la en la companyia aèria de Catalunya es va veure com una drecera i una palanca per aconseguir, per la via dels fets, el que els poders fàctics de Madrid bloquejaven amb totes les lleis al seu abast. L’aventura ha tingut un final trist i, com escrivia Manel Pérez en aquestes pàgines, el cas ha posat en evidència la impotència política i econòmica de la societat catalana.
Al marge del context de crisi, de l’auge de les companyies de baix cost que han complicat el mercat o dels errors que s’hagin pogut donar en la gestió, aquesta notícia aboca una llum molt forta sobre els límits de l’administració dita autonòmica i les febleses de la nostra classe empresarial. Com ha passat altres vegades, Catalunya ha volgut actuar com un Estat sobirà de facto sense tenir en compte que l’estat que sostenim amb els nostres impostos ens obliga a jugar amb les mans completament lligades. S’ha menystingut aquest factor. Tothom sap que, a Espanya, ni la dreta ni l’esquerra són liberals de debò sinó que són estatalistes, com certifiquen les recents paraules de Pastor. I tothom sap també que Iberia no seria avui el que és sense les ajudes directes i indirectes d’una administració central amb criteris cent vegades més nacionalistes que els de la Generalitat i l’ajuntament de Barcelona a l’hora de posar més de 120 milions a Spanair.
Però aquesta inèrcia centralista no ha d’estalviar l’autocrítica a casa, de portes endins. Ens podem fer moltes preguntes: Per què l’empresariat, llevat d’honroses excepcions, no planta cara amb més coratge a l’asfíxia que ens provoca Madrid? Per què parlem tant de societat civil si, a l’hora de la veritat, és sempre el diner públic el que sustenta majoritàriament aquestes operacions? Per què no som més audaços a l’hora d’imaginar camins per al progrés del país i, en canvi, no som més realistes a l’hora de gestionar-los? Per què els polítics no analitzen amb més atenció abans d’arriscar els euros de tots? Necessitem un aeroport de categoria internacional però no ens podem permetre fracassos d’aquesta mena. Lliçó obligada de Spanair: aprendre a mesurar bé les forces que tenim.