13 feb 2012 La venjança del Partit Popular de Catalunya
El grup del Partit Popular de Catalunya (PPC) al Parlament –18 diputats que representen la tercera formació de la Cambra, al voltant de 384.000 vots i poc més del 12% assolit en els comicis del 2010– dedica cada setmana molt de temps a pensar i preparar meticulosament quina o quines votacions farà perdre al grup de la majoria, els 62 diputats de CIU, al qual sempre falten sis escons per poder aprovar el que sigui. Els populars permeten que el Govern que presideix Artur Mas vagi fent però calculen de manera sistemàtica com representen, amplifiquen i fan lluir la seva influència en la política catalana. Són com nens amb sabates noves, mai com ara havien pogut treure tant de pit, ni tant sols l’any 2000, quan Aznar tenia majoria absoluta i Pujol necessitava oxigen i tranquil·litat per construir el pedestal del seu successor. Una necessitat que CIU va pagar a un preu caríssim un cop jubilat el patriarca.
Excés de tacticisme o simple política posmoderna (tipus Chacón) basada en l’impacte a curt termini? Una mica de tot i també una venjança. Els populars catalans es volen rescabalar del que consideren humiliacions històriques, des de la defenestració de Vidal-quadras arran del pacte del Majestic de 1996 a la promesa de Mas, feta davant del notari l’any 2006, que no hi hauria més acords amb el partit de la dreta espanyola. La col·lecció de fotos que es fa cada setmana Alícia Sánchez-camacho amb els consellers del Govern té tan poc sentit de la contenció i és tan gesticulant que fa riure, perquè frega la paròdia i posa en evidència el drama profund d’una organització que sempre ha estat condemnada a la irrellevància, sobretot, pel sucursalisme inherent als postulats del madrileny carrer Génova.
La novetat és que, ara, Rajoy permet que la compulsiva líder del PPC destaqui a plaer, tot i que els resultats assolits per la franquícia en les darreres eleccions generals no van ser tan bons com s’esperaven i van estar molt per sota de l’èxit general de la marca. L’exercici té gràcia perquè inclou, fins i tot, l’intent de presentar aquesta dona com el pont natural entre el Govern central i Catalunya, mitjançant la tècnica de la photo opportunity amb els ministres. Es vol competir amb CIU en una de les seves millors especialitats a Madrid? Per fer-ho seriosament, el PPC hauria de tenir una implantació que, de moment, no té. I els pocs intel·lectuals orgànics indígenes de la dreta sucursalista haurien d’intentar comprendre la realitat del país on viuen abans de dedicar-se a menysprear el nacionalisme infantilment.
És un fet que Mas compta amb els vots del PP per salvar la governabilitat mínima, començant pels pressupostos. I és un fet que Rajoy no necessita els vots de CIU però valora el seu suport, sobretot en el camp econòmic. El president parla de col·laboració a terminis, ha aprés la lliçó. Però CIU ha de vigilar que no se li passi l’arròs.