28 feb 2012 Malestar valencià
Vist des de fora, el malestar valencià crida l’atenció perquè s’expressa en una societat on el Partit Popular ha aconseguit una hegemonia sòcio-electoral que sembla a prova de tota mena d’esdeveniments, casos de corrupció inclosos. Amb un socialisme en fora de joc des de fa temps, la dreta té un pes institucional tan gran a València que, a priori, ningú no podria pensar que les primeres protestes contra les retallades ordenades per Rajoy vinguessin de la joia de la corona de la força que avui governa les Espanyes. La sorpresa ha estat considerable.
El malestar social té un recorregut molt limitat si no es transforma en una alternativa política. En aquests moments, el PSOE viu una convalescència que durarà força temps i l’esquerra més rupturista no ha aconseguit forjar un projecte que converteixi el magma del moviment 15M en alguna cosa més que una suma d’impugnacions diverses al sistema. Una opció com Compromís va sorprendre a les eleccions generals i té una veu al Congrés dels Diputats, però li falta massa crítica per a trencar la majoria conservadora a València. Sense pare ni mare, el malestar social s’esbrava i, moltes vegades, acaba reforçant sense voler allò que vol combatre. Ens trobem en aquest punt, tot i que l’actuació de la policia ha provocat una onada de simpatia amb els estudiants valencians.
Rajoy està mentalitzat per a suportar una forta contestació a les seves polítiques des de la seguretat de qui no té enfront un rival electoral amb prou potència per a desafiar-lo de debò. El consell que li han donat és saber resistir l’onada, que sempre acaba passant. Només el nacionalisme basc i el nacionalisme català (amb electorats molt fidels i molt compactats) representen una veritable nosa per a les aspiracions del PP, en dos territoris on el mapa de partits no respon en absolut al disseny dual de la majoria de províncies. En el cas basc, el PNB vol tornar a governar mentre manté el seu paper destacat a Madrid, i de fons hi ha el final d’ETA. En el cas de Catalunya, CiU necessita els vots del PP al Parlament i, a la vegada, es prepara per a plantejar un nou pacte fiscal a Rajoy, la gran aposta de Mas.
Una flor no fa estiu. Perquè el malestar valencià sigui una veritable primavera fan falta jardiners que hi estiguin a sobre. La distància entre les manifestacions del jovent i un hipotètic capgirament electoral és, em sembla, enorme.