Com a periodista estàs avesat a bregar amb l’actualitat, però en aquest llibre ens fas mirar enrere.

F-M.A.

Sí, jo sóc un apassionat de la història, de la política i de la literatura, i totes tres matèries estan travessades per la memòria. I també arrossego la motxilla personal amb dos avis que responen a dues memòries d’aquest país. Un que deuria votar la Lliga i l’altre que era de la CNT. A més, un oncle que va anar a parar a Mauthausen i uns pares anestesiats pel franquisme. Tot plegat m’ha portat a aquest assumpte de l’oblit i la memòria per esbrinar la pròpia identitat.

A.C.

Però no et limites a la nostra memòria sinó que ens fas anar donant tombs per tot el món.

F-M.A.

Ja vaig dedicar un llibre als assassins de Franco i al mite de la Transició [Els assassins de Franco, 2005]. Ara volia anar més enllà dels debats locals. La discussió sobre la memòria és a tot Europa. De fet, és universal. Els catalans no som rars sinó que ens passa el mateix que a molta gent de Polònia, de l’Argentina, de Xile, com als armenis, com als jueus… Els altres poden ajudar a explicar-nos la nostra realitat, i això és molt higiènic des del punt de vista intel·lectual. Val a dir que també és una excusa per viatjar. Ara ja no sé si vaig als llocs a la recerca de les memòries o ja em surten al pas, vulgui o no. Sóc una mena de col·leccionista de memòries, com qui col·lecciona cotxes antics.

A.C.

Al llibre assenyales punts negres que arrosseguem de la nostra Transició i que ara es manifesten.

F-M.A.

Si hagués de dir tres problemes greus, t’assenyalaria la confusió entre memòria i història: la memòria és subjectiva i parcial. Està lligada a l’emoció i a l’experiència; la història s’ha de fer amb el màxim de distanciament i amb voluntat de comprendre. El segon problema és que la memòria desfigura i pot arribar a esdevenir mentidera. El tercer és que no és possible una síntesi de memòries. Arribar a un consens en aquest sentit no és possible. S’han de rescabalar les víctimes, però no hi ha una memòria oficial, sinó la dels franquistes, la dels exiliats, la dels delators, la dels delatats…

A.C.

Però és tan mítica l’objectivitat del periodista com la de l’historiador.

F-M.A.

Tant els uns com els altres tractem amb esdeveniments. El periodista fa l’autòpsia quan el cadàver encara està calent i l’historiador fa una necròpsia per investigar les restes. L’historiador té a favor la perspectiva, mentre que el periodista pot tenir la possibilitat del testimoni directe. El problema que comparteixen és interpretar, i per això han de fer un esforç sistemàtic per intentar comprendre i evitar ser sectaris. Més enllà de la posició que cadascú tingui, hi ha el principi moral de no desfigurar la realitat perquè quadri amb el teu esquema.

A.C.

Al llibre ets molt crític amb el jutge Garzón.

F-M.A.

El problema de Garzón no és què fa sinó qui ho fa. Té unes intencions que en molts aspectes comparteixo però el Pacte de la Transició surt de les urnes, a través dels legisladors, i només pot ser reescrit d’aquesta manera, pels nostres representants democràtics, no per la porta del darrere.

A.C.

Un altre aspecte que reclames és que la cultura catalana rarament es presenta com una víctima del franquisme.

F-M.A.

Josep Benet va encunyar el terme genocidi cultural. Quan obrim fosses també hem de pensar que a dins hi ha un patrimoni col·lectiu, de paraules que no es van poder dir. Es dóna la paradoxa que la cultura catalana no es veu com un element que hagi de ser rescabalat, i ho ha de ser. No hem avançat gens en aquest sentit. La democràcia espanyola no ha reconegut aquesta víctima i, per tant, no l’ha restituïda.

A.C.

Això només seria possible si fóssim un país sobirà?

F-M.A.

Si tinguéssim més poder, ho podríem fer nosaltres mateixos, però, al marge d’això, hi ha la incapacitat de construir una cultura democràtica profunda, això afecta tot el regne d’Espanya.

A.C.

Al llibre fas referència a moltes pel·lícules i novel·les. La ficció també ajuda a mirar el passat?

F-M.A.

La memòria és una matèria que fecunda la ficció per la mateixa dinàmica de la creació. És una constant dialèctica entre llums i ombres. És el misteri de l’art, de com arriba a la veritat a través de la mentida. Aquest llibre advoca per la complexitat de la memòria, conscient que aquesta és un laberint.

A.C.

Malgrat la complexitat, crec que ha quedat perfectament entès.