11 abr 2012 La por de perdre eleccions
L’altre dia, durant la llarga sobretaula d’un dinar d’aquests passats jorns festius de Setmana Santa, vaig comprovar que cada cop em costa més defensar els polítics, em refereixo a la majoria dels que (siguin del partit que siguin) es dediquen de bona fe a gestionar les nostres institucions sense cobrar sous estratosfèrics, sense posar la mà a la caixa i sense enredar els ciutadans. Els meus interlocutors van repetir idees molts presents en la nostra societat, algunes generalitzacions habituals que, tot i ser injustes, tenen un fort arrelament, cada cop més ampli a causa – suposo – de la crisi econòmica: els polítics són uns aprofitats, els polítics són aquells que no serveixen per a res més, els polítics són irresponsables, els polítics s’han oblidat de la gent de baix, els polítics fan el que volen, etcètera.
Vaig intentar argumentar que, com en tot col·lectiu professional, entre els polítics hi ha gent que fa les coses bé i gent que fa les coses malament, gent digna d’admiració i gent que és un perill públic. Amb tot, he d’admetre que, aquesta vegada, no vaig tenir l’ànim de sempre a l’hora de replicar els tòpics de la desafecció democràtica. Potser perquè aquesta desafecció és alimentada i accelerada, en els darrers temps, pels actes i les paraules de polítics tan principals com el president del Govern espanyol i diversos dels seus ministres.
Si intentem anar més enllà dels llocs comuns i de les consignes antipolítiques que projecten una idea essencialment perversa i fatalment irreparable de la governació democràtica tal i com la coneixem, ens trobem un diagnòstic més inquietant del que els meus amables interlocutors em plantejaven mentre les processons religioses passaven pel carrer. A la vista dels canvis de criteri sobtats i molt mal explicats de Rajoy i del seu equip, la conclusió del ciutadà (i la dels suposats experts en els misteris econòmics i polítics) és terrible i depriment: aquests politics no saben on van. Rajoy no sap on va, excepte pel que fa al futur de les autonomies, que serviran per posar damunt la taula europea l’atractiu boc expiatori més fàcil d’esquarterar i per dissimular així l’evident negativa del Govern central a abordar reformes estructurals serioses, com tot el que té a veure amb els funcionaris.
Rajoy no sap on va i la sensació de desori és evident en l’ambient. El líder del PP va oferir-se a la societat espanyola com l’opció de la claredat, la coherència i la determinació enfront del que havia estat Zapatero i el PSOE. A l’hora de la veritat, però, Rajoy fa tot el contrari del que havia anunciat en campanya i, a més, improvisa de manera desconcertant, com ho demostra la recent tisorada (comunicada de manera vergonyant) de deu mil milions menys per a sanitat i educació pocs dies després d’haver explicat els nous pressupostos generals de l’Estat. Alguns creuen que els mercats van convertir Zapatero en un pobre titella en mans de no se sap qui però, de fet, l’anterior president va perdre la seva autoritat i credibilitat molt abans, quan va negar la realitat obstinadament mentre tothom veia venir el drama. Ara, li passa tres quarts del mateix a Rajoy, que es pensava ser més espavilat que Brussel·les, els mercats, Merkel i els xinesos junts, un pecat de supèrbia que avui el fa aparèixer com un líder sense lideratge, totalment desbordat per unes circumstàncies a les quals pretenia burlar ingènuament.
Una societat que comprova que els seus polítics principals no saben on van és una societat que tendeix a pensar que la política és inútil, que és una despesa supèrflua. El darrer baròmetre del CIS corresponent al mes de març assenyala que la població espanyola considera que la classe política i els partits són el tercer problema del país, per darrera de l’atur i de les dificultats econòmiques. Els que haurien de plantejar solucions per tirar endavant s’han convertit en el problema, la nosa i l’obstacle.
Què hi ha darrere del tacticisme de Rajoy? La por de perdre les eleccions. Per això va ajornar la presentació dels pressupostos generals de l’Estat fins després dels comicis andalusos, per això no retalla el sou dels funcionaris ni la despesa corrent, per això destina recursos a trams de l’AVE que no porten enlloc, per això impulsa una amnistia fiscal, per això s’oblida del deute amb Catalunya, per això apunta cap a les autonomies. El màxim dirigent de la dreta espanyola encara no ha entès, de debò, la gravetat del moment que estem vivint.
Sense un cert menyspreu per les pròximes eleccions, no hi ha coratge a l’hora de prendre decisions. A les Espanyes, només hi ha un polític que, de moment, ha demostrat tenir clar que és més important salvar els mobles que no pas quedar bé en les enquestes: Artur Mas. No se li pot negar que ha assumit el repte sense subterfugis. Més enllà de la molta o escassa competència dels seus consellers i de les conegudes limitacions inherents al poder autonòmic, el lideratge de Mas ha transmès confiança a la societat catalana, la qual cosa no es pot dir de Rajoy respecte de la societat espanyola. Potser Mas va aprendre lliçons més profitoses que Rajoy durant la travessia pel desert.