04 mai 2012 Mazinger Z torna

Celebro que, tot aprofitant la inauguració del Saló del Còmic, aquest diari recordi un dels personatges més mítics de la meva infància: El robot Mazinger Z, protagonista d’uns dibuixos animats que van fer-nos feliços quan era generalment acceptat que els robots i els invents de tota mena – sobretot els electrodomèstics que els nostres pares compraven gràcies a les hores extra -–eren una cosa bona que servia per fer-nos la vida més fàcil i millor que la dels nostres avantpassats. Ara, en canvi, surten per televisió persones que promouen tornar a l’estil de vida del temps dels besavis, buscant – diuen – una simplicitat i una autenticitat que ens menaran a la pau interior. Tan feble és la memòria de la duresa i la precarietat que va acompanyar l’existència de la gent d’aquest recó de món fins fa només quatre dies? Idealitzar la vida a la llum de les espelmes té més a veure amb la candidesa que amb l’austeritat.

Tornem a Mazinger Z. Per què ens agradava tant aquell robot que s’enfrontava a les màquines destructives del Dr. Infern, el malvat d’aquelles aventures? Perquè guanyava, perquè ho feia noblement i perquè feia servir unes armes sensacionals, com els famosos punys coet o el foc de pit. Era un robot tan humà que fins i tot tenia una companya femenina anomenada Afrodita A. Suposo que els vigilants més ortodoxos dels efectes de la violència televisiva no deuen sentir cap simpatia per aquesta mena de dibuixos animats com no la senten per les pel·lícules del Far-West que omplien les nostres tardes de dissabte o per les historietes d’Hazañas Bélicas que llegíem dues i tres vegades. Amb ulls d’avui, el gran robot pilotat per Koji Kabuto no aprova l’examen de la correcció política i podria ser acusat com a expressió evident “d’una cultura de masses que enalteix la tremenda violència estructural que sofrim i que explica totes les altres violències, començant per la dels desesperats bons xicots que no tenen altra forma de fer-se sentir que cremar contenidors i botigues”.

El robot és la metàfora d’una intel·ligència humana que es desafia a si mateixa i se’n surt. El replicant de Blade Runner és Mazinger Z després de saber que els Reis són els pares. Per això no hi ha res més humà i més tocat per les emocions que els robots que la literatura, el cinema i el còmic ens han regalat. Una intel·ligència que és un cant a la llibertat de l’individu, enfrontat a la responsabilitat dels seus actes. L’altre dia algú parlava d’una suposada “intel·ligència col·lectiva” que ens permetria sortir de la crisi, refundar la democràcia i construir un món millor. Vaig quedar garratibat: Intel·ligència col·lectiva? Això és un contrasentit inquietant. La intel·ligència és individual o no és, i fa que els individus cooperem i competim des dels temps dels dinosaures. Altra cosa és confondre Twitter i Facebook amb el Déu d’Spinoza.