11 mai 2012 Tòpic desmentit
El cas al·lucinant de Bankia desmenteix, en part, un gran tòpic de la nostra època. Gràcies, doncs, a les elits, tan sàvies i exemplars, que ens han conduït fins aquest gran espectacle per ajudar-nos a veure-hi més clar. Gràcies per mostrar-nos la funció amb tanta profusió de detalls.
El tòpic central d’aquest moment sosté que l’economia està absolutament agenollada davant de l’economia i més concretament els mercats, que alguns presenten com si fossin entitats malèvoles amb filies i fòbies que determinen conspirativament la sort dels governs. Els polítics – hi afegim – semblen joguines en mans de les forces financeres, pobres ànimes extraviades en un mar encrespat de confusió, compromisos irrealitzables, promeses oblidades i pressions ineludibles. Vet aquí que el drama de Bankia ens ensenya justament tot el contrari: alguns dels problemes que ara ens afecten més durament provenen de l’imperi de la (mala) política sobre l’economia. És claríssim.
Les entitats principals que van donar lloc a Bankia – Caja Madrid i Bancaja – no es poden entendre al marge de la política i – siguem més precisos – de la política partidista feta des de les institucions públiques. El paper al qual aspirava Caja Madrid no era independent de les estratègies pensades per assolir un nou repartiment de poder a l’Espanya de la dita segona transició, la que va convertir la capital del Regne en el que no havia pogut ser abans, fa cent cinquanta anys. Aznar, durant les seves dues legislatures, va reconfigurar les relacions de força entre centre i perifèria, per articular l’espai de la dreta d’acord amb els interessos regionals emergents, sobretot els d’unes classes urbanes que se sentien poc representades pel discurs socialista. València – aquí cal llegir-hi Bancaja – va esdevenir el gran aparador d’aquest projecte, que seduïa molta gent perquè prometia un tros del gran pastís a tothom. Recordin el lema, si us plau: “España va bien”.
Quina eina havia de ser Caja Madrid i després Bankia? Quina és la professió del senyor Rodrigo Rato? Per què s’ha deixat que Bankia arribés a aquesta situació? Quina és la responsabilitat dels polítics quan es disfressen de gestors privats? Com cal anomenar la suma d’incompetència, inconsciència i bombolla? Per què el Banc d’Espanya ha permès tot això?
Els banquers professionals són pragmàtics i s’entenen amb qui governa; aquesta actitud pot inquietar a qui necessiti hegemonies polítiques que, més enllà i més ençà de les urnes, consolidin la substitució d’unes elits per unes altres. Hi ha qui ha tingut pressa i ha volgut tenir-ho tot en fila: partits, bancs, mitjans. No és precisament un tarannà gaire liberal. Un amic meu subratlla la contradicció irònica d’aquest quadre irritant: els qui ahir van privatitzar empreses – per donar-les als seus amics – avui han de nacionalitzar bancs. Gran viatge.