01 jun 2012 Ulls d’avui, fets d’ahir

La denúncia de diversos casos de robatori de nadons per donar-los en adopció a Espanya durant el franquisme i els primers anys de la democràcia ha provocat el comprensible estupor entre l’opinió pública, perquè es tracta d’una realitat sòrdida que colpeix de manera profunda i genera molts interrogants sobre el nostre passat recent. Alguns d’aquests casos ja ha arribat als tribunals i llavors hem vist com els focus han il·luminat amb detallisme els actes que uns i altres van – suposadament – portar a terme en un moment determinat. Algunes de les persones presumptament implicades en aquests terribles afers projecten la sensació de no saber gaire bé per quins motius se’ls col·loca al costat dels dolents quan – es desprèn de certes declaracions – ells asseguren que obraven de bona fe i d’acord amb les més nobles intencions. El posat i les justificacions d’aquestes persones transmeten una dificultat extraordinària per comprendre l’abast de les seves accions, com si un fossat enorme separés els seus valors dels valors que avui són dominants en la nostra societat.

És inqüestionable que el robatori de nadons (realitzat amb més o menys sofisticació pel que fa a enganys, xantatges i manipulacions documentals) és un crim execrable que vulnera tots els drets fonamentals i fa malbé diverses vides, amb un impacte absolutament pervers sobre la identitat dels individus i de les famílies. Nosaltres, una societat que té els drets humans com a fonament de tota norma jurídica, no podem fer altra cosa que condemnar, perseguir i castigar aquestes pràctiques que, segons que sembla, van arribar a ser molt habituals en determinats ambients de l’Espanya més condicionada per l’abús de poder, els prejudicis, les hipocresies, la gana, l’analfabetisme, la discriminació de la dona i una manca de cultura i de llibertat ben evidents. Dècades enrere, en un país dominat per la por i per l’autoritarisme més arnat, una mare soltera i amb poca autonomia econòmica i de formació era una figura feble i vulnerable en mans de qualsevol que volgués treure partit d’uns drames personals que, d’acord amb els nostres paràmetres actuals, costen d’imaginar. La mare soltera, fa uns anys, ho tenia pràcticament tot en contra: la família, l’Església, l’Estat i el conjunt de la societat, que la dimonitzava i la tractava com si tinguésla pesta. Totesles portes es tancaven i es produïa la mort civil d’aquella dona. Fugir del poble o del barri i desfer-se de la criatura que havia de néixer eren solucions desesperades per amortir el cop i intentar refer la vida lluny de l’escenari del fet. En aquest context de dolor i manca d’horitzons, apareixien les persones que s’apoderaven dels nadons per donar-los a pares adoptius, a canvi o no de diners o d’altres compensacions.

Els nostres ulls d’avui no poden disculpar de cap manera aquestes accions, ni els que les van fer, ni els que les van animar, ni els que les van emparar i consentir. La textura moral de la nostra època no pot integrar aquest malson sense un rescabalament de llei, amb tots els ets i uts. Els tribunals del nostre present – i els nostres governants – s’han d’enfrontar a aquests horrors sense cap mena de disculpa ni de reserva. No s’entendria ni es podria raonar cap altre camí que no fos la recerca compromesa de la veritat i dela justícia. Ditaixò, l’aflorament de molts casos de robatori de nadons planteja un envitricollat debat ètic, polític i jurídic que resumiré amb la següent pregunta: Com ho faran per jutjar afinadament amb els nostres valors d’avui una sèrie d’actes realitzats ahir sota uns valors radicalment diferents? Aquesta distorsió hi és i els fiscals i magistrats que es facin càrrec d’aquestes denúncies en seran conscients, suposo. Repeteixo: la consciència d’aquesta distància entre la mentalitat dominant en una i altra època no ha de servir per disculpar ni per relativitzar cap crim però és indispensable – em sembla – per abordar cada cas sense caure en el mecanicisme simplificador.

El que ahir es presentava com una recomanació paternal avui és un xantatge infame; el que ahir es presentava com un regal en agraïment per les gestions de l’adopció avui és un pagament pactat dins d’un tràfic organitzat de nadons; el que ahir es presentava com un exercici de caritat per evitar que una mare soltera hagués de mantenir la seva criatura avui és una estratègia perversa i mafiosa per aconseguir infants de la manera més fàcil. El canvi de perspectiva és enorme i gens fàcil de manegar. Tot trontolla quan fem viatges tan delicats en el temps. Estem parlant de dos móns que no tenen res a veure. Quins eren els valors que inspiraven els actes dels metges, infermeres, capellans, religioses, funcionaris del registre civil i d’altres figures que prenien part en aquestes trames? I els valors dels pares adoptius, que sabien o s’ensumaven que es movien en un territori que no era legal encara que tothom deixés fer sense dir res?

El drama del robatori de nadons a Espanya pot esdevenir una mena d’exorcisme laic sobre la negra vida dels anys més negres. La misèria material de les víctimes sumada a la misèria moral dels criminals ofereix un quadre devastador que evoca els límits d’un règim bastit sobre la violència i el terror així com les grans falles d’una societat domesticada i envilida per múltiples formes de corrupció estructural. El negoci de les criatures per adopció no deixava de ser, en aquest sentit, una part més d’un sistema de tiranies superposades que consistia en el privilegi per al fort i l’explotació contra el feble. La justificació ideològica que els lladres de nens podien repetir-se en cas de dubte connectava amb la prohibició (sense excepcions) de l’avortament, realitat penal que marcava, de passada, una frontera insalvable entre les classes benestants (capaces de resoldre aquesta mena de problemes lluny de l’ordre imperant) i les classes populars (obligades a acceptar les dreceres fosques habilitades pels amos de la situació). La dona que avortava o que ho intentava apareixia com l’encarnació del monstre més abjecte a ulls de tots els poders i de tota la societat, la qual cosa preparava el terreny a l’engany i el xantatge a peu de llit de la partera.

Hi ha crims que no prescriuen i és necessari que així sigui, per evitar que una societat se senti colgada i derrotada per l’acumulació d’impunitats insuportables. No sé si el robatori d’infants constitueix un crim d’aquesta mena, però és obvi que els poders de l’Estat no poden plegar-se de braços davant d’una demanda tan sentida. La societat espanyola farà un viatge molt angoixant al pitjor recó d’ella mateixa i descobrirà que els nostres pares i els nostres avis van haver de viure i sobreviure en un context on moltes paraules – com dignitat o futur – tenien un sentit que no té res a veure amb el que avui coneixem. Serà un viatge que traurà a la superfície moltes vergonyes col·lectives i més d’una responsabilitat, tot i que també assenyalarà – em temo – que la dictadura va durar tant perquè va convertir una immensa majoria de gent en còmplice feliç d’una o altra injustícia.