07 ago 2012 El marcià Usain Bolt

Veure o no veure els Jocs Olímpics per la tele, vet aquí la qüestió. Per sort, una de les proves d’atletisme més lluïdes, la final dels 100 metres, no exigeix gaire estona d’atenció. Assegut al costat de l’oncle Baixamar, en un bar tranquil on tenen encesa la televisió sense so, contemplo el gran espectacle: el jamaicà Usain Bolt guanya la cursa amb 9 segons i 63 centèsimes, un nou rècord olímpic i només 5 centèsimes més lent que el seu propi rècord aconseguit al Mundial de Berlín l’any 2009. És fascinant.

Baixamar, que va practicar el futbol i l’hoquei patins quan era jove, es demana pel sentit de tot plegat: “Fins on arribarem? Volem demostrar que l’home pot trencar totes les barreres físiques si s’ho proposa, ja ho sé. És admirable, però els xinesos, amb totes les seves medalles, ens diuen que, a l’hora de la veritat, això només és una indústria com qualsevol altra, res més: es fabriquen campions olímpics com d’altres fabriquen premis Nobel o belleses per als concursos de miss”. L’oncle tendeix a l’escepticisme, sempre. Li replico que em sembla que no té prou en compte que, finalment, el que val és l’esforç individual i que és aquesta dimensió heroica la que ens captiva. “Romàntic, ets un romàntic d’estar per casa -salta Baixamar amb la seva vehemència- que encara et creus els romanços de Coubertin, no siguis tan ingenu, per l’amor de Déu!”. Faig un trago de vi blanc i callo. Penso en Samaranch. Penso en els laboratoris-caserna d’atletes dels desapareguts països comunistes.

Ahir al migdia, vaig passar per casa de Baixamar, a tastar un suquet que havia cuinat el dia abans i que, reposat unes hores, encara és més bo. Per la ràdio -el meu amic no té televisor- explicaven els detalls de la notícia de l’arribada a Mart del vehicle explorador Curiosity, que ha d’aportar -asseguren els experts- coneixement molt valuós sobre el planeta vermell. No vaig estar-me de provocar una mica l’oncle. “Hi aniries a Mart, si això fos possible algun dia?”, vaig deixar caure. Ell va aprofitar el moment per obrir una ampolla de cava i fer un silenci dramàtic. La resposta: “No, perquè, pel que diuen, no hi ha ningú amb qui pugui relacionar-me i els paisatges sense gent no m’interessen, l’únic espai sense persones al qual sempre torno és la mar, que no em cansa; sóc poc sensible a la natura despoblada; sense marcians, Mart no em crida”. Tot seguit, vam brindar.

Llavors, aprofitant que la bona taula amanseix la fera, vaig tornar a les proeses olímpiques, que Baixamar havia despatxat de mala gana. “No et sembla que darrere de rècords com el de Bolt i èxits com el del Curiosity hi ha un mateix afany contra la resignació?”. Nou trago i coda de Baixamar: “No, el que hi ha és la dèria maleïda de ser com nosaltres imaginem que són els marcians”.