10 ago 2012 L’entusiasme del bon alcalde
José Manuel Sánchez Gordillo, camarada mític del comunisme agrari subvencionat i alcalde de Marinaleda des de fa més de tres dècades, ha tornat a les portades perquè promou l’assalt als supermercats. És un estil que recorda aquells que, a Catalunya i fa més d’un segle, es dedicaven a cremar convents de monges perquè no volien anar a fer la guerra. Són els supermercats els culpables de la crisi? Home, s’ha de filar més prim. L’elecció adequada de l’objectiu és la primera lliçó que ha d’aprendre el revolucionari que vol triomfar. Sánchez Gordillo hauria de saber-ho perquè és un professional veterà d’aquestes coses, però ara més aviat sembla que vol emular aquell bandoler televisiu de la transició conegut com Curro Jiménez i interpretat per l’actor Sancho Gracia, traspassat fa poques hores.
Sánchez Gordillo feia molta gràcia fa uns anys. Avui, encara fa gràcia a algunes persones. Per exemple, a Catalunya, l’ha convidat a fer alguna xerrada la CUP, l’organització de l’independentisme d’esquerres municipalista, que desplaça ERC a diverses localitats i té un cert suport entre un jovent que voldria un altre sistema. En algun cartell de la CUP, presentaven el personatge com a “independentista andalús”, etiqueta inexacta perquè no consta que IU aboni la secessió de les boniques províncies meridionals d’Espanya.
El que més destaca de la personalitat d’aquest peculiar alcalde i diputat autonòmic és l’entusiasme, atribut que no ha de mancar a cap revolucionari, encara que faci anys i panys que viu d’un càrrec electe gràcies als seus conciutadans. L’entusiasme ha format part de tots els moviments que han volgut canviar les coses d’un dia per l’altre, des dels comunistes als feixistes, passant pels anarquistes i d’altres fenòmens similars. El problema és que l’entusiasme necessita el contrapès d’altres virtuts, com la intel·ligència, l’equilibri, el realisme i, sobretot, l’olfacte per connectar amb la gent. Des d’aquest punt de vista, ocupar agències bancàries seria vist amb més simpatia per la ciutadania que no pas furtar cartrons de llet.
Sense una mica d’entusiasme no es pot fer política, amb massa entusiasme s’acaba fent una altra cosa, no sempre gaire recomanable. Hitler i Stalin eren uns entusiastes de primer nivell mentre Churchill era un obstinat que refredava el seu entusiasme amb unes gotes denses d’escepticisme, potser també per això va perdre les eleccions després de la Segona Guerra Mundial. Trobar la dosi d’entusiasme que faci avançar la realitat sense generar monstres és la clau del repte de viure en societat dignament.
Sánchez Gordillo -cal ser justos- té raó en una cosa: hi ha figures que haurien d’anar a la presó i són a la platja. Però això no té res a veure amb els iogurts del Mercadona.