14 ago 2012 Imperis i gintònics
Comento amb l’oncle Baixamar la polèmica anglesa sobre el colonialisme de la qual informava extensament Andy Robinson ahir en les pàgines culturals de La Vanguardia. Niall Ferguson defensa l’impacte suposadament beneficiós de l’imperi britànic mentre d’altres historiadors, com Pankaj Mishra, recorden el sofriment i les injustícies que aquesta forma de domini polític i econòmic va causar en milions de persones. Un debat que semblava superat, oi?
Tot això coincideix amb la clausura dels Jocs Olímpics de Londres, antiga metròpoli imperial que va assolir el seu màxim esplendor durant la llarga era victoriana. L’oncle i jo conversem amb un gintònic a la mà, el millor material per enfocar aquest assumpte, atès l’origen colonial i britànic d’aquesta beguda que la moda recent ha sofisticat fins a límits ridículs. “Hi ha imperis -afirma Baixamar- i imperis; no és el mateix haver viscut sota l’imperi espanyol, el francès o el britànic, només cal comparar les diverses nacions americanes avui dia”. Què vol dir el meu amic? És que hi ha imperis millors i pitjors? “No, el que hi ha són imperialistes més intel·ligents i menys bèsties que d’altres, i això acaba forjant una mena o altra de societat”. Sí. Penso, per exemple, en el fort militarisme que ha estat un llast de tantes nacions llatinoamericanes.
Qui més o qui menys ha viscut o viu encara avui sota un imperi o un altre. Hi ha qui pensa que la Unió Europea és una mena d’imperi tou i flexible que, arran de la crisi de l’eurozona, es pot transformar en un imperi més dur i més rígid per evitar l’ensulsiada. Qui ho sap? L’oncle Baixamar no diu que no. Ell és de la generació que va vibrar amb la pel·lícula La batalla de Argel, de Pontecorvo, i estava en contra de l’OTAN fins que Felipe González el va convèncer que la millor vacuna contra el fantasma del general Pavía la donava l’oncle Sam. El suport de la CIA a Pinochet va quedar, doncs, al bagul de la guerra freda, només els vells discos de Víctor Jara grataven la ferida. Però el mariner veterà no ha perdut mai la passió pel western, la narrativa més popular de l’imperi. No és un integrista. Cada cosa al seu lloc.
El gintònic porta la reflexió cap els terrenys de la política ficció. Baixamar s’hi troba a gust: “Llàstima que l’imperi austrohongarès se’n va anar en orris, potser era la gran solució, i també haguéssim arribat a la Merkel, m’hi jugo el que vulguis”. Somric. Els únics imperis simpàtics són els d’opereta, un mite idealitzat de convivències nacionals, felices danses folklòriques i equilibris diplomàtics tan discutibles com allò del Toledo de les tres cultures que vivien en pau.
Els xinesos compren l’Àfrica sencera mentre aquí prenem gintònics mirant cap a Berlín i discutim sobre el dolor del passat. El nou Kipling avui escriu en mandarí i amaga la bandera.