20 ago 2012 Pesadesa de ser català

Sense bromes: és mil vegades més fotut haver nascut a Haití, que quedi clar d’entrada, no fos cas que ara s’ofengui algú. Però ser català és pesat i no només perquè un ministre del Regne diu que cal triar entre tenir televisió pública o bombers. No, la pesadesa també ens ve de dins. Amb l’oncle Baixamar, ahir, mentre preparàvem uns popets amb samfaina, vam comprovar que, com més a la vora tenim l’11 de setembre, més pesats ens tornem:

–Noi, enguany, tinc ganes d’anar a la manifestació de Barcelona.

Ai. Em miro el meu amic amb un somriure foteta. Si hi ha algú que detesta les gentades és ell, un solitari de pedra picada que considera que més de tres persones ja és una multitud atabaladora. A més, Baixamar no ha estat mai home de militàncies aferrissades, s’ho mira tot amb distància. No entenc què li ha passat. Ell hi torna, empipat per la meva actitud.

–Què, no em fas cas, oi? Et dic que aniré a la manifestació de l’11, perquè ja n’estic tip. Han de veure que s’ha acabat l’època de suportar-ho tot com si no tinguéssim cap mena de respecte per nosaltres mateixos. Hem de ser molts, aquesta vegada. Hi aniré, i espero que tu també hi vagis.

–Sí, home, hi anirem. Però, què demanaràs el dia 11 quan surtis al carrer? Estàs al cas de la polèmica?

–No, la veritat. Què passa?

–Que hi ha qui diu que cal manifestar-se pel nou pacte fiscal i hi ha qui, en canvi, sosté que tot el que no sigui cridar “independència” és perdre absurdament el temps.

–Ah! I tu què hi dius?

–Jo dic el que diu Salvador Cardús, amic intel·ligent i patriota lúcid: que cadascú es manifesti amb les paraules que vulgui i que, sumant amb ganes, anem fent via tots plegats. I també dic el que diu Muriel Casals, presidenta d’Òmnium: que es poden reclamar les dues coses perfectament; mentre no tens sobirania plena bé has de procurar no morir asfixiat.

–Tenim un país complicat com una mala cosa. Sempre que fem grans manifestacions dediquem moltes energies a discutir els lemes i els detalls. Si un dia arribéssim a ser independents, continuaríem sent tant torracollons?

–És una gran pregunta. Com a tribu som dignes d’estudi especial. Per acabar de fer temps, algú també ha suggerit un debat sobre premis i escriptors catalans que escriuen en castellà…

–Quina mandra! Collons, això sí que és fàcil: que facin com el premi Cervantes, que ja l’han donat a diversos autors en català i no ha passat res.

–Ets de la broma, cabronàs!

–Una broma, ara ho has dit. Una broma rere una altra i així fins que tots anem passant cap a la carretera de Vilafranca, per saludar aquell paio de la trompeta que ens hi espera.

–Oncle, ja ho saps: independència o pacte fiscal. Tu mateix.

–Si torno a néixer, a Gibraltar.