01 set 2012 Sobiranies que s’escolen per l’aigüera

Els catalans no som tan estranys com es diu. Vull dir que no és cert que parlem de coses molt extravagants que només en interessen a nosaltres, com algú pretén suggerir per desacreditar determinats debats. Ara resulta que una qüestió que preocupa els catalans des de fa un segle, pel cap baix, també és motiu de gran controvèrsia en els principals països que pesen i constitueixen la columna vertebral del Vell Continent: la sobirania. Ara tothom en parla, fins i tot aquells que afirmaven i juraven que es tractava d’una assumpte intocable o d’una discussió irrellevant.

La notícia és més important que no sembla: la sobirania ha deixat de ser sagrada a Europa. Qui ho havia de dir? Per a qualsevol persona il·lustrada i racional, que separi perfectament les coses del cel i de la terra, és molt positiu que les estructures creades per l’home per organitzar la vida col·lectiva no tinguin un caràcter sagrat i que, per tant, estiguin sotmeses a la contingència inevitable que es deriva de les circumstàncies històriques. La sobirania, des que ja no té res a veure amb monarques absoluts, és un pacte i, com a tal, pot i ha de ser revisat quan les parts ho consideren oportú.

Aquesta mutació tan substancial en el concepte de sobirania, com tothom sap, té com a origen la crisi econòmica general i més concretament la crisi de la zona euro dins de la Unió Europea. El resum de la situació és contundent: el projecte europeu només pot continuar si es reforça el govern supraestatal amb capacitat per decidir realment sobre les polítiques pressupostàries, fiscals i bancàries dels estats que compateixen l’euro. Els mecanismes de govern clàssics de l’Estat-nació no són operatius per conduir unes societats que viuen pendents dels moviments econòmics globals que trastoquen les velles categories d’anàlisi i les antigues eines d’actuació de la política. Quan diem més Europa ja no fem retòrica voluntarista, sinó que passem a concretar un buidatge de poder dels Estats-nació en benefici dels òrgans de govern de la Unió Europea, especialment de la Comissió Europea. Més Europa vol dir menys França, menys Itàlia, menys Alemanya i, és clar, més Espanya. Després del rescat del sector bancari espanyol –quan escric aquest paper no sé si hi haurà també un rescat més general-, la política espanyola té una agenda absolutament supeditada al dictat de les autoritats de la UE, i això implica que els marges de què disposa Madrid per fer i desfer s’han escurçat de manera considerable.

Una pregunta obligada és la següent: som davant d’un camí irreversible o podem tornar al món petit en què els Estats-nacio europeus aplicaven lògiques particulars per encarar els reptes i, per exemple, devaluaven la seva moneda i anaven tirant? Els experts més aviat pensen que la Unió Europea sortirà enfortida d’aquesta tempesta. És innegable que s’estan transformant molts paràmetres a gran velocitat, un fet sorprenent després de dècades en què tot avançava molt a poc a poc, per la dificultat de lligar acords unànimes o consensos prou amplis. Avui, d’un dia per l’altre, els governs dels Estats reben memoràndums de Brussel·les que ordenen objectius molt concrets per garantir l’estabilitat pressupostària, reduir el dèficit i fer sostenible la gestió d’un deute públic que s’ha convertit en el gran problema. Els vells polítics tenen por de dir les coses pel seu nom i etiqueten aquest fenomen com “una sobirania compartida”. Si som fidels a la realitat, cal parlar de pèrdua de sobirania estatal que guanya la Unió Europea. Els Estats estan deixant de ser el que eren.

La paradoxa que travessa tot aquest quadre és que la UE és una construcció impulsada i feta pels Estats-nació. Per tant, som davant d’un sacrifici dels Estats que, si us plau per força, lliuren a instàncies superiors moltes de les competències que defineixen el poder d’un govern sobre els seus ciutadans. Això, forçosament i en un termini menys llarg del que sembla, acabarà modificant les lleialtats polítiques dels individus així com les seves adscripcions més emocionals. Què voldrà dir ser francès, italià o espanyol quan els pressupostos de cadascun d’aquests Estats sigui un producte generat per nous pactes i equilibris a escala continental? Les tensions estan servides, perquè aquestes transformacions generen un xoc històric entre els interessos i el sentit de pertinença de les persones, un camí que suggereix l’edificació d’un patriotisme europeu que respongui a una base tangible, afegit als vincles identitaris preexistents. Però tot això també reobre ferides del passat i actualitza prejudicis atàvics, com hem vist a Grècia, intervinguda i sotmesa a una creixent radicalització del seu mapa polític.

El contracte antic entre el poble i el govern tenia un marc d’obligacions que era l’Estat-nacio preservat per fronteres sagrades (i causa de moltes guerres), però ara entrem en un espai diferent. El demos europeu –si és que tal cosa qualla- podrà tenir plena consciència d’existir en la mesura que vegi actuar uns polítics europeus que ja no responen a les pautes i necessitats locals. La cerca del bé comú en una democràcia de dimensions espectaculars –la UE té avui més de 500 milions de ciutadans- no és una tasca precisament fàcil i exigirà una nova manera d’articular la voluntat majoritària. Tot plegat ens aboca a un debat que no és nou i que posa damunt la taula el dèficit democràtic d’unes estructures que caminen cap un àmbit federal però que encara són filles de la matriu d’uns Estats gelosos a l’hora de competir els uns contra els altres, fins i tot quan cooperen. Òbviament i en coherència amb els nous límits, el paper dels Parlaments estatals també haurà de ser repensat a la llum d’un experiment polític que –subratllem-ho- es fa no pas des d’un plantejament idealista i ambiciós sinó per evitar el col·lapse social i econòmic de l’àrea de més benestar, llibertat i justícia del planeta. També els partits polítics hauran de modificar el seu focus i les seves rutines, si no és que volen acabar al moble de les relíquies. Amb tot, el que ens interessa és el resultat d’aquesta empresa més que la textura de les intencions d’aquells que s’han trobat liderant-la. I el resultat ha de ser un govern més eficaç, més responsable, més transparent i més afinat en la gestió de les noves complexitats.

I la sobirania dels que portem molts segles sense poder-la exercir plenament? No caiguem en aquell error típic del catalanisme, des de primers del segle XX, de pensar que una europeïtzació d’Espanya faria minvar el centralisme sobre Catalunya. Hem comprovat, d’ençà de la recuperació democràtica i el restabliment de la Generalitat, que aquest plantejament partia d’un mite que associava la modernització amb un respecte més gran i sincer vers la voluntat de ser de la nació catalana; l’Estat espanyol es va integrar l’any 1986 al que llavors s’anomenava Comunitat Europea i els vells ressorts unitaristes no van desaparèixer de la política feta a Madrid. Per tant, siguem cautelosos i evitem ser massa optimistes en els nostres càlculs sobre l’impacte immediat que la mutació de la sobirania clàssica tindrà en relació al tracte que rep Catalunya dins d’Espanya. M’inclino a pensar que, a mig i llarg termini, l’efecte més important d’aquesta transferència de sobirania estatal cap amunt serà haver eliminat el tabú a l’hora de plantejar noves fórmules de repartiment del poder. Des d’aquest punt de vista, el demos català tindrà més arguments per fer-se visible i per qüestionar obertament un statu quo que s’ha manifestat lesiu per al seus interessos econòmics, culturals i polítics. Ara, no completaríem la nostra previsió sinó no afegíssim que Espanya i d’altres Estats de llarga tradició centralista intentaran compensar la pèrdua de sobirania en les polítiques econòmiques i socials mitjançant una sobrecàrrega simbòlica interna, que es jugarà en el terreny cultural, lingüístic i dels imaginaris col·lectius. Si els ministeris de Finances deixen de tenir sentit, els ministeris de Cultura esdevindran l’armada contra la resignació d’unes elits acostumades a moure el sentiment nacional en benefici propi.

Si es contempla amb un llibre d’Història a la mà, el que està passant a Europa en aquests moments és tan angoixant com apassionant. Tinc la sensació que assistim al naixement d’un món nou i que el dolor que aquest part provoca és només el pròleg d’un nou pacte social que ha de permetre salvar el millor del que hem construït fins avui. Fa menys d’un segle encara ens matàvem i ara lluitem per no decebre’ns a nosaltres mateixos. La sobirania, entesa de manera flexible i oberta, és la palanca més potent per assolir aquest objectiu.