14 set 2012 Molts que anem al teatre
Les dades són bones: creixen els espectadors de les arts escèniques a Barcelona i especialment els del teatre de text, per sobre dels 108.000 més durant la temporada passada, segons les empreses del sector. És una notícia excel·lent, sobretot en un context de crisi que fa que tothom s’ho pensi dues vegades quan ha de fer despeses que no són de primera necessitat. Caldrà veure com, a partir d’ara, la pujada de l’IVA afectarà la bona salut d’una activitat cultural i de negoci molt potent i per la qual Catalunya també és reconeguda internacionalment.
Fabricar espectadors no és fàcil, com sap qualsevol que es dediqui a aquests afers. Quina és la clau de l’èxit actual del teatre català? Suposo que, a més de l’alta qualitat dels autors, directors i actors del país, sembla que la popularització del fet d’anar al teatre està vinculada a factors tan diversos com la venda d’entrades a través de caixes d’estalvis, l’encert a l’hora de promoure una oferta variada, i el paper de Televisió de Catalunya en la creació d’un petit star system que ha connectat amb molta gent que abans, potser, no tenia l’hàbit de sortir de casa per veure una representació teatral. Tot això hi influeix, més la tasca heroica que desenvolupen els teatres de fora de Barcelona.
Amb tot, i si aprofito la meva circumstància personal per entendre les raons d’aquest auge de públic, he de dir que tot això fóra diferent sense el pes d’una arrelada tradició teatral present a viles i ciutats catalanes, amb centenars de persones que fan teatre d’aquell que se’n deia d’aficionats i que, moltes vegades, assoleix una qualitat sensacional. El fet que els pares, germans o d’altres familiars facin o hagin fet teatre ha introduït aquest verí en molts de nosaltres. Alguns hem vist de prop la funció per darrere i això, quan es tenen pocs anys d’edat, pot arribar a fascinar.
Què esperem quan entrem en un teatre? Esperem que tot allò que passarà dalt de l’escenari tingui una dosi de veritat prou considerable que ens faci viure un moment únic, en un altre lloc i potser en una altra època. Vet aquí el repte d’aquesta forma de mentida estilitzada que permet que les societats digereixin els seus dimonis i acaronin els seus àngels. Cada vegada que compro una entrada -digueu-me criatura-, tinc la il·lusió que podré penetrar en mons nous, que em sorprendran.
La temporada passada vaig tenir la sort de presenciar espectacles excel.lents, que et fan oblidar que ets un simple espectador assegut a la butaca. En un d’aquests, Mequinensa, a partir de textos del desaparegut Jesús Moncada, amb dramatúrgia de Marc Rosich i Xicu Masó, al TNC, vaig comprovar novament que el gran teatre no només et fa viure intensament altres vides sinó que eixampla la teva, tant que podries perdre’t pels segles dels segles i mai no te n’adonaries.