20 set 2012 Mas, entre Prat i Macià

Aquests dies, arran de la gran manifestació de l’Onze de Setembre, passa una cosa sorprenent: els que sempre han considerat el nacionalisme català o catalanisme una cosa molesta i de segon ordre pontifiquen sobre els motius, les intencions i els moviments futurs de Mas, el Govern, CiU, l’Assemblea Nacional Catalana, l’independentisme i tota la gent que va sortir al carrer. És divertit comprovar com, en una exhibició de desinformació monumental, hi ha qui atribueix a la mà de Jordi Pujol tot el que aquests dies fa i diu el president de la Generalitat. Fa riure.

Per opinar cal tenir un cert coneixement dels assumptes, per no dir bestieses. Si ara jo us volgués revelar els misteris del Banc Central Europeu o de la tàctica de Tito Vilanova fóra un impostor. Per sort, aquest paper que llegiu és sobre una matèria que fa molts anys que analitzo i a la qual vaig dedicar un llibre reportatge, Ara sí que toca! Jordi Pujol, el pujolisme i els successors, publicat l’any 2003. En aquell volum, hi explicava el procés que havia portat un home discret a convertir-se en l’hereu del catalanisme majoritari.

L’evolució de Mas mereix una tesi doctoral. Un dels vells de CDC considerava, fa una dècada, que “Artur Mas no té ànima però té virtuts”. En aquells moments, la gent de l’operatiu que envoltava el dirigent ungit parlava sense manies de “producte” i explicaven que el seu llançament es basava en el concepte d’oportunitat mediàtica. Era quan les caricatures presentaven Mas com un robot.

Ha plogut molt des de llavors. Els anys d’oposició van fer madurar profundament el designat per Pujol i, arran de la traumàtica experiència de l’Estatut, Mas va ser plenament conscient que, com va escriure Max Weber, qui entra en política “ha segellat un pacte amb el diable”. Al president català, massa poc cínic per aquest ofici, li va costar de pair l’engany de Zapatero i -tal vegada- l’acceptació de la poda prèvia a la que va fer el TC. D’ençà d’aquell episodi, se li va accentuar la desconfiança, afegida a un caràcter molt auster. Tot això explica la manera com Mas va enfocar la darrera campanya, la gestió de la crisi i, finalment, el repte d’explorar un pacte fiscal poc viable, a la vegada que assumeix el canvi d’agenda provocat per la gran manifestació de la Diada.

Mas és un personatge extraordinàriament hermètic. Amb tot, a alguns no ens va estranyar que, dijous passat i des de Madrid, el president invoqués els noms d’Enric Prat de la Riba i Francesc Macià quan, en el torn de preguntes, li van esmentar Lluís Companys i el 6 d’octubre de 1934. De Macià, allò que més li pot interessar és la connexió especial amb la gent, però no pas la renúncia al somni que l’Avi va protagonitzar l’any 1931, tres dies després de proclamar la República Catalana. Mas no s’ha vestit d’estadista tranquil per acabar acceptant -suposo- el que a Madrid anomenen componenda.

En canvi, en la figura de Prat de la Riba, Mas hi troba la determinació i el rigor de qui va construir amb mentalitat d’Estat des de la Mancomunitat, un organisme modest que utilitzava l’estructura de les diputacions provincials per bastir el primer autogovern de la Catalunya contemporània; és conegut que Pujol també tenia el de Castellterçol com a referent quan va arribar a la presidència l’any 1980. Aquí acaben els paral·lelismes, perquè Mas argumenta que, després d’un segle de catalanisme que pretenia modernitzar Espanya, ara som en una altra hora històrica.

Prat de la Riba era un home de pensament i d’acció que va aconseguir reunir al voltant del seu projecte les elits burgeses i les incipients classes mitjanes del seu temps. Aquest va ser el seu mèrit així com comptar amb col·laboradors d’ideologia diversa. Avui Mas és al bell mig d’una batalla que enfronta severament els sectors empresarials i financers més influents amb les àmplies i fatigades classes que més pateixen l’espoli fiscal i el menyspreu cultural dels poders espanyols. Tots dos bàndols veuen coses diferents en Mas. Les elits, contràries a cap canvi d’statu quo, treballen per tal que el president refredi l’ambient i trobi (amb el concurs de Rajoy) una sortida que s’assembli al pacte fiscal. Mentre, la franja central del país -integrada per assalariats, professionals i petit empresariat- espera que Mas no l’abandoni ni li falli.

Mas té molt complicada la síntesi. CiU és la formació preferida de les elits per vehicular els seus interessos i és l’opció amb més suport electoral entre les classes mitjanes que se senten profundament perjudicades pels greuges del centralisme superposat al model autonòmic. Una cosa no lliga amb l’altra. El xoc de trens no serà entre Espanya i Catalunya ni entre els independentistes i els que volen continuar sent espanyols. La pugna decisiva serà entre unes classes mitjanes que ja no volen ser tractades com la població d’una colònia i unes elits que, inquietes, apliquen una lògica defensiva i pal·liativa clàssica.

En l’etapa juvenil, Prat de la Riba va escriure textos independentistes però més tard va teoritzar l’Espanya gran per fer-hi encaixar Catalunya. Mas, davant el fracàs històric d’aquesta aposta, enfila -sembla- el camí contrari. Esperem que ho faci amb el rigor de l’autor de La nacionalitat catalana i l’ambició que ha demostrat una majoria molt assenyada de la societat.