21 set 2012 Saber riure’s del més sagrat
Manuel Valls, ministre de l’Interior de França, s’ha desmarcat de la línia oficial del Govern socialista francès i ha recordat que “la llibertat de fer la caricatura és un dret fonamental” i ha afegit que tothom pot anar als tribunals si se sent injuriat per una obra d’aquesta mena. Valls ha relacionat la caricatura amb la llibertat d’expressió i, com és lògic, amb la responsabilitat de cada emissor.
El debat és vell però retorna, a cavall de la inflamació popular entre poblacions musulmanes que s’indignen perquè interpreten mecànicament aquest humor occidental com una ofensa i una humiliació insuportables. No siguem ingenus. Hi ha un islamisme radical que s’escandalitza davant les caricatures per agitar unes masses generalment descontentes amb els governs dels seus respectius països. Val a dir que, a la vegada, també hi ha una dreta xenòfoba i populista que es dedica a pervertir la llibertat d’expressió per alimentar el fantasma de l’estrany inadaptat. Amb això no vull situar-me per sobre del conflicte i passar per neutral. Considero, com el ministre Valls, que no podem renunciar, de cap manera, a fer humor amb el que sigui, encara que això ens exposi a la instrumentalització, per islamistes i ultres, d’un dret delicat.
Quin és el problema? La qüestió és de valors. Des del segle XVIII, pel cap baix, les societats occidentals han considerat que l’individu progressa si, entre altres coses, practica una sana irreverència. Això no vol dir que tot l’Occident hagi estat un paradís de la llibertat d’expressió, com sabem precisament els que vivim en aquest racó de món. Nosaltres també hem tingut i tenim els nostres fanàtics i els nostres intransigents, no és un mal exclusiu del món musulmà. Ara, aquí hem aconseguit que les lleis i els jutges emparin -en general- l’expressió de la discrepància també quan es formula de manera satírica.
França ha tancat ambaixades i centres culturals al nord d’Àfrica davant la por d’atacs de l’islamisme extremista. És una derrota i és una opció pragmàtica per evitar mals més grans. Els musulmans que viuen a Europa, als Estats Units i a la resta d’Occident són els primers que haurien de sortir en defensa de la llibertat d’expressió, inclosa la caricatura. El pacte bàsic, en les societats obertes, és que cada individu té dret a tenir i practicar la seva fe i, a la vegada, té dret a qüestionar la fe d’altri, fins i tot amb ironia i sarcasme. Fe i humor es combinen i això ens convida a l’autocrítica. Saber riure’s del més sagrat conjura la neurosi i vacuna contra el dogmatisme.
Ens haurem d’acostumar a crisis recurrents d’aquesta mena? Sembla que sí. És pesat i arriscat. Els companys de la revista Charlie Hebdo fan el que han de fer en una societat adulta que no accepta viure amb por. Ells sí que defensen el més sagrat.