12 oct 2012 Espanyolitzar la tribu rara
Vaig tenir molta sort. D’haver nascut el 1967 i perquè els meus pares em van portar a una escola avançada que, tot i haver-se fundat durant la dictadura, tenia clar que el futur passaria per la democràcia, la llibertat i el coneixement de la cultura i la llengua catalanes. La meva germana, deu anys més gran, va ser educada, en canvi, dins dels cànons més típics del poder franquista. A ella sí que la van intentar espanyolitzar -per dir-ho a la manera del ministre Wert- amb la normalitat amb què es feien aquestes coses.
Val a dir que aquella espanyolització era, sobretot, una manera sistemàtica d’intentar esborrar qualsevol rastre de catalanitat (no dic catalanisme) que pogués entrar a les aules. Era part d’un planificat i metòdic genocidi cultural que, sortosament, no va tenir l’èxit previst. Homes que van participar en aquell crim i que se’n van desmarcar, com Ridruejo, ho han explicat perfectament. Wert hauria de llegir els llibres d’aquest falangista que es va passar a la causa democràtica.
L’espanyolització no era només una pastilla ideològica que els nens catalans s’havien de prendre quan estudiaven aquella assignatura que es deia Formación del Espíritu Nacional o Formación Político-Social, on hi havia lliçons sobre la bandera de Falange, los caídos (només d’un bàndol), José Antonio o el 2 de Mayo. Aquest adoctrinament impregnava totes les matèries i, finalment, l’impacte del rentat de cervell depenia també de l’adhesió real o fingida del mestre de torn a tota aquella userda. La gent que ara té la cinquantena explica escenes viscudes a les escoles que el jovent d’avui no pot ni imaginar-se.
Espanyolitzar deu ser fer espanyols els que no ho són o els que no se’n senten. És un verb que recorda el verb colonitzar. Espanyolitzar és fer “enginyeria social”, terme que utilitzen -per cert- PP i Ciutadans per referir-se a l’actual immersió lingüística, tot i que no l’apliquen, en canvi, en referir-se a les escoles franceses o angleses on alguns dels seus dirigents porten feliços els fills. Espanyolitzar és una operació que es fa prenent l’altre com un simple objecte, i aquest altre és el diferent, la tribu rara que ha de ser assimilada. Tot quadra. Així, ens apareix, en tot el seu esplendor, la idea-força que domina la política espanyola des de fa segles: Catalunya és una anomalia que cal dissoldre.
En un dels llibres que feia servir la meva germana quan estudiava -parlo dels anys seixanta- hi ha una lliçó sobre el 12 d’Octubre, que avui va bé de repassar, per fer cas al ministre Wert. El text va encapçalat per un títol inequívoc: Día de la Hispanidad. S’hi pot llegir: “A partir de dicho día, España comenzó a cumplir en las tierras descubiertas su misión civilizadora y evangelizadora, llevando a ella su lengua, su religión, sus costumbres y adelantos de todo género”. És això.