18 oct 2012 Europa, capital Edimburg

Malgrat totes les febleses i mancances del projecte europeu, malgrat la burocràcia de Brussel·les i malgrat el trist paper dels nostres dirigents respecte a la guerra dels Balcans, m’he alegrat molt pel premi Nobel de la Pau que s’ha atorgat a la Unió Europea. Cal mirar-se les coses en perspectiva per no carregar-se el que funciona. Tenim la sort de formar part d’una realitat política, econòmica, cultural i social que, sorgida enmig de les runes de la Segona Guerra Mundial, s’ha convertit en la zona de més llibertat, justícia i benestar del planeta. Imperfecta, certament, però envejable per a milions de persones de la resta de continents. Em costa d’entendre que hi hagi, entre nosaltres, qui no valori aquest fet de civilització i es permeti menystenir els beneficis d’aquesta aventura col·lectiva.

Fa uns quants anys, encara hi havia persones que parlaven de l’Europa dels mercaders per criticar la democràcia multinacional amb més ciutadans de tota la història. Potser ignoraven que els intercanvis comercials i les grans ciutats han creat -com els monestirs- la cultura europea que ens ha fet grans, basada en l’esperit crític, la tolerància i la capacitat constant de reformar i d’innovar. Vendre i comprar ens ha fet llegir i conversar, i ens ha estalviat moltes guerres, malauradament no pas totes. La impremta i la moneda, els somnis i els interessos, tot plegat ens ha fet com som. Puc suportar la retòrica obscura dels professionals de l’europeisme oficial perquè sé que, a sota de tot, hi ha un horitzó de progrés empíricament mesurable que ha convertit l’existència en un lloc menys hostil del que ho va ser per als nostres avis i pares.

Al cap de pocs dies, una nova notícia ha refermat la nostra fe laica en Europa: l’acord entre els governs britànic i escocès per organitzar un referèndum sobre el futur d’Escòcia. Com ja han subratllat moltes veus, es tracta d’un exercici impecable de democràcia que ens il·lustra sobre allò que haurà de ser normal en aquest segle XXI, marcat per l’extensió de les llibertats fonamentals arreu: no es pot impedir que les societats que se senten nació (digueu-ne com vulgueu) expressin pacíficament com i de quina manera volen formar part d’aquest tauler global interconnectat. Som davant d’una redistribució o reconfiguració del poder que exigeix ments obertes, serenor i respecte. Els que no entenguin aquest nou context tindran moltes sorpreses.

Escòcia i Catalunya coincideixen a aspirar a aquesta majoria d’edat. Tot això passa a Europa i enmig d’una crisi sense precedents, tot i que les illes Britàniques sempre són un altre univers. I tothom s’adona que Londres exhibeix una actitud molt diferent de la de Madrid. Per què? El Regne Unit té una tradició democràtica antiga i ben assentada, els anglesos no tenen cap problema a reconèixer l’existència del poble escocès i, a més a més, els unionistes van per davant dels independentistes en totes les enquestes, cosa que dóna seguretat a Cameron. En definitiva, l’absència de dramatisme converteix el procés escocès en una discussió raonable a gran escala, sobre models de relació política amb Europa i el món, ni més ni menys. Raonable no vol dir completament al marge de factors emocionals, esclar. Només significa que la visceralitat està controlada i contamina menys els arguments. Per cert, a Edimburg i a Londres ningú no gosa pensar que el vot d’un empresari o d’un financer valgui més que el d’un ciutadà assalariat.

Siguem sincers: el drama de molts partidaris de mantenir l’statu quo d’Espanya és la poca fe que demostren tenir en aquest projecte que tant proclamen estimar, altrament no haurien de difondre missatges catastrofistes per guanyar l’adhesió del públic. L’espectacle és penós i fa un trist favor a la causa de la unitat. Mentrestant, els que volen mantenir Escòcia dins del Regne Unit basen la seva campanya en l’optimisme i fan bandera del “Better together” (millor junts). Aquí, en canvi, la tesi és “separats d’Espanya, els catalans ho passareu molt malament, nosaltres ja ens n’encarregarem”. L’obscenitat d’aquest plantejament no té res a veure amb els dubtes i incerteses que pot generar una transformació tan important. No s’hi val a posar-ho tot al mateix sac. Una cosa és la lògica prevenció de molta gent davant allò que no es coneix i una altra, de ben diferent, és la mentida, l’insult i la desfiguració sistemàtica dels fets, de què es queixava en aquestes pàgines Miquel Roca, un dels pares de la Constitució del 1978.

Sé que posar Escòcia i Catalunya a la mateixa vitrina fa riure els habituals crítics de tot nacionalisme sense Estat, molts dels quals -fins i tot els de l’òrbita del PP- beuen de teories marxistes molt freqüentades, segons les quals tot això és una invenció, un conte de fades pintoresc al servei de burgesies oportunistes. Josep R. Llobera, expert reconegut sobre la matèria, remarca, a El dios de la modernidad, que aquestes interpretacions sempre van coixes perquè hi ha una dimensió del fet nacional que supera els interessos de classe i crea solidaritat interna, passa arreu d’Europa. Avui, només cal passejar per Catalunya per comprovar el caire interclassista del nou independentisme, que neix des de baix i no és -ben segur- la joguina de quatre-cents suposats poderosos que remenen les cireres.