19 oct 2012 La butaca d’Emmanuelle

Avui em sap greu que no sigui agost i que l’oncle Baixamar no pugui comentar el traspàs de l’actriu Sylvia Kristel, més coneguda pel seu paper d’Emmanuelle a les diverses pel·lícules on s’explicaven amb detall les proeses eroticosentimentals d’una dona que va oferir perspectives noves a tota una generació àvida de coneixements en aquesta matèria. Baixamar va ser fan -com tants i tants de la seva quinta- d’aquesta holandesa que va demostrar-nos amb una agilitat notable que l’espai d’un lavabo d’avió és més gran que no sembla.

Jo era massa jove l’any 1974 per poder veure el film que va entronitzar el mite eròtic que va coincidir amb la crisi del petroli, la mort de Franco i la transició. La senyora Kristel era un assumpte dels grans i, quan vam poder admirar les seves habilitats, ja havien sorgit d’altres figures que connectaven més amb la nova sensibilitat dels que -sortosament- havíem tingut una educació més oberta. Això no obstant, confesso que sempre he sentit fascinació per les fotografies -molt conegudes- on Emmanuelle surt asseguda en una butaca com de vímet, vestida només amb un llarg collaret de perles, la qual cosa permetia superar molt fàcilment (segons recordo que afirmava Baixamar un dia que va sortir la qüestió) el trauma d’haver vist durant anys i panys la dona del dictador espanyol lluint aquesta mena de collars. Ens vam reconciliar amb les perles.

Torno a la meva dèria. El de l’actriu és un tipus de butaca que -quines coses!- vaig tornar a veure en un programa (potser de viatges) que presentava Baltasar Porcel em sembla que al circuit català de TVE, fa de tot plegat una pila d’anys. Va ser casual que Porcel triés aquell tipus de seient per adreçar-se al televident? Era un missatge subliminar del genial novel·lista? No ho sabrem mai. Estic segur que es tractava de la mateixa butaca de respatller enorme, que convidava a passar estones molt relaxants de lectura, becaines o d’altres esbarjos. Potser la memòria se’m barreja amb el somni, però juraria que, alguna vegada no sé on, jo vaig arribar a seure en una butaca estil Emmanuelle.

Avui serà un dia trist per a tots aquells que van passar estones memorables amb les escenes protagonitzades per Sylvia Kristel. És un tòpic mai no desmentit que nosaltres som també les nostres pel·lícules, a vegades més que la pròpia existència. Ara, no deixa de ser irònic que la desaparició d’una dona que va fer tant per a la bona educació sexual del personal s’esdevingui quan ens assetja la moda de la literatura eròtica per a mares. És com si anéssim enrere i el llegat d’allò que ahir va ser trencador s’hagués perdut avui en el bosc de la facilitat més calculada. O no, perquè també hi ha qui -amant d’emocions més fortes- mai no va poder suportar els films d’Emmanuelle, per tous.