22 oct 2012 Les barbes del PSC, en remull
No es poden fer mai extrapolacions fàcils quan els contextos són tan diferents, però, si jo fos Pere Navarro, avui estaria més preocupat que ahir. Perquè el denominador comú dels comicis que ahir es van celebrar a Galícia i Euskadi és la forta trompada dels socialistes en tots dos territoris. Per tant, en vista d’aquests resultats i de les enquestes, la direcció del PSC potser haurà d’anar posant les barbes en remull, segons la dita castellana. La caiguda del socialisme a les Espanyes és tan acusada que no sembla que pugui frenar-se precisament el 25 de novembre a Catalunya.
Però la popular Alicia Sánchez-Camacho tampoc no pot estar gaire eufòrica, perquè la realitat catalana té poc a veure amb Galícia, on el seu coreligionari Núñez Feijóo governarà amb majoria absoluta gràcies a la divisió de les esquerres, ara liderades per un reviscolat Beiras. Els populars catalans faran bé de tenir en compte que, al País Basc, el retrocés del PP és important, en un moment en què, a la vegada, els partits nacionalistes seran majoria al Parlament de Vitòria. L’argument de la por, que Basagoiti també ha fet servir, ha fracassat estrepitosament.
Per al candidat Artur Mas aquests resultats no són dolents. Si mira cap a Galícia, veu que un governant vinculat a les retallades no acusa gens el desgast de la crisi. Si mira cap a Euskadi, confirma que el nacionalisme, quan es mobilitza, és capaç d’obtenir un suport social amplíssim. Però a CiU han de reprimir l’entusiasme, perquè a Catalunya la majoria absoluta costa més d’assolir i és el lloc de l’Estat on més manifestacions s’han organitzat en contra de les polítiques d’austeritat, aquí impulsades pel Govern de la Generalitat.
D’altra banda, per moltes raons evidents, ERC no fa a la política catalana el mateix paper que fa Bildu en l’escenari basc. El repte dels republicans és atreure els nous sobiranistes i els votants socialistes de tradició catalanista.
El tipus de relació -certament complicada- que tindran Urkullu i Mintegi no s’endevina comparable a la col·laboració que puguin explorar Mas i Junqueras després del 25-N. A més, la presència d’un partit com ICV atorga al camp sobiranista català una articulació més flexible que els seus homòlegs al tauler basc, on les ratlles són més rígides. A les CUP els aniria molt bé comptar amb un Beiras com a líder, perquè fan un discurs semblant. Però no el tenen i potser ni el volen.
Rajoy ha passat amb nota la prova a Galícia, però aquesta és una felicitat breu. El retorn del PNB al poder, l’auge de l’independentisme basc i el descens de Basagoiti li compliquen fortament la legislatura. Ara, és a Catalunya on PP i PSOE es jugaran la seva raó de ser.