13 nov 2012 Entre ERC i CiU
Som davant d’un dels electors amb més dubtes de tots els que exerciran el dret a vot el 25 de novembre vinent. Hi ha dies en què té claríssim que ha de fer costat al president Mas perquè tingui una majoria absoluta que li permeti conduir amb autoritat el procés cap a l’Estat propi, però també hi ha dies en què pensa que només amb la papereta d’ERC pot garantir que la independència sigui la veritable meta, no fos cas que CiU s’arronsés i acabés acceptant les rebaixes, com passava sempre durant la llarga etapa de Jordi Pujol. Forma part d’aquell considerable grup de gent que l’any 2003 volia un Govern de CiU amb ERC en comptes del tripartit, que per això va votar Carod-Rovira amb gran convenciment. En aquell moment, desitjava que l’actitud rebel dels republicans servís de revulsiu a una Convergència massa ben instal·lada en els vicis i rutines de tants anys de poder.
L’opinió que tenia de Mas no era gaire bona: el veia com el típic dirigent col·locat a dit per l’amo. Des de fa un temps, però, el veu com un líder seriós i ha d’admetre que exerceix el càrrec de president amb una dignitat i coratge admirables. El que no acaba d’entendre és com pot anar del bracet de Duran Lleida, que sembla que estigui tan lluny de tot el que ara es promou des de CiU. Si observa la cúpula actual d’ERC, troba que Junqueras transmet autenticitat però també inexperiència, un detall que li preocupa quan pensa en la feinada que tindrà per davant el nou Parlament. Amb tot, creu que el cap de llista republicà està recuperant amb esforç la credibilitat d’un partit que va fer “coses molt estranyes” durant els darrers anys, sobretot quan va reeditar el tripartit i va fer president Montilla, cap d’un PSC que ja anava de baixa i que no tenia res en comú amb els que deien que tenien com a projecte principal i raó de ser la independència del país.
Fa dos anys, va votar Mas, després d’haver-se abstingut, fastiguejat pel que anomena “pactes de perdedors”, i després d’haver sentit un cert interès pels moviments de Joan Carretero, impulsor de Reagrupament. El seu ideal era que CiU, ERC i la resta de partits favorables a la independència formessin una gran coalició que concentrés els vots de tots aquells que -per sentiment patriòtic, per racionalitat econòmica o per totes dues coses- han decidit que ja no volen perdre més temps parlant de l’encaix amb Espanya. Li sap greu i, a més, li complica la vida. Perquè té un dilema que no sap resoldre: Mas? Junqueras?
La seva dona votarà Mas: pensa que si el convergent no treu majoria absoluta, el camí independentista serà molt més complicat. El seu germà votarà Junqueras, manté que ERC ha de ser segona força del Parlament per impedir els dubtes de CiU. I el seu fill? Aquest -que s’estrenarà com a elector- votarà la CUP. Ell està fet un embolic. Voldria poder posar dues paperetes dins l’urna.