14 nov 2012 La guerra bruta
Des del passat Onze de Setembre i durant un mes llarg, vaig tenir la sensació que l’independentisme català estava jugant un partit contra un rival que no hi era. La gran manifestació de la Diada més la ràpida reacció del president Mas va descol·locar tothom i, sobretot, l’espanyolisme militant, el centralisme oficial i l’unionisme tàcit que es filtra per on pot. Ara, les coses han canviat: els exèrcits polítics, econòmics i mediàtics de l’Espanya intocable han començat a prendre’s seriosament el nou sobiranisme i les seves reaccions ja no són únicament l’exabrupte a cop calent. Atenció: ara s’han posat a jugar i no són un equip qualsevol.
Es tendeix, des del catalanisme, a relativitzar la força i el pes de l’adversari. És un error. Potser és fruit de l’entusiasme, però això és molt perillós. En coincidència amb la campanya electoral catalana, tothom sap que assistirem a tàctiques de guerra bruta, sense cap mirament. Uns comparen Mas amb un colpista o un dictador i uns altres treuen de context un escrit de Pujol de fa dècades sobre els andalusos. Però tot això no és res al costat d’allò que encara ha de venir. Fóra d’ingenus creure que els poders formals i fàctics d’Espanya es limitarien a invocar la Constitució per frenar el corrent creixent a la societat catalana. També fóra d’ingenus pensar que l’objectiu a abatre només serà CiU i els seus dirigents. Molts que ni ho sospiten acabaran tastant el xarop de la caverna i el dels progres, que en aquesta qüestió no pensen gaire diferent.
Us penseu que Madrid deixarà que l’onada de l’Onze de Setembre avanci com si res? Per favor. Les màquines s’han posat a treballar amb celeritat per aconseguir, pel cap baix, tres coses: a) que Mas no assoleixi la majoria absoluta per poder dir que el president ha fracassat completament; b) que s’instauri en la societat catalana el prejudici que un futur Estat català quedaria fora de la Unió Europea i seria un lloc de penúries i tensions; c) que les elits catalanes facin el paper de fre interior a les aspiracions de les classes mitjanes que s’han cansat del sotmetiment espanyol. L’element més important que travessa tots aquests fronts és la feblesa estructural catalana, la gran arma secreta de l’espanyolisme. “Al final, es cagaran les calces”, especulen de Madrid estant. La guerra bruta parteix de la idea que, a l’hora de la veritat, els catalans no saltarem la paret. La guerra bruta ens vol estovar i desmoralitzar perquè una eventual dimissió col·lectiva arribi com el producte inevitable, fatal, d’una pressió insuportable.
Després del 25 de novembre, passi el que passi, la guerra bruta continuarà i s’intensificarà. Segur. Estem prou preparats per aquesta nova etapa que tot just ara encetem? Em sembla que no. D’entrada, perdem massa temps en batalles domèstiques i minúscules, com si el que ens ocupa fos una batussa de pati d’escola. Alguns encara no s’han adonat que, si aquesta vegada tornem a caure al clot de la frustració com va passar amb l’Estatut, no ens aixecarem en moltes dècades.
La guerra bruta està en marxa. No els ho posem fàcil. Sapiguem respondre-hi amb intel·ligència, eficàcia i, si pot ser, elegància.