29 nov 2012 Un Govern difícil
En una cosa tothom hi està d’acord, votants de dretes i d’esquerres, sobiranistes i espanyolistes, contents i descontents amb els resultats dels comicis del passat 25 de novembre: Catalunya necessita un Govern fort i capaç d’assumir i gestionar una realitat econòmica, social i institucional d’una duresa sense precedents d’ençà de la recuperació democràtica. No cal que sigui “el Govern dels millors”, n’hi hauria prou que fos el Govern dels valents i dels que no s’equivoquen gaire.
Mas no ha aconseguit la majoria absoluta que va demanar en campanya i, per tant, estem en la fase d’exploració d’eventuals acords per garantir l’estabilitat, sense la qual el panorama complicat i delicat que tenim al davant pot transformar-se en agònic. Un cop descartat el PP, el diàleg per forjar pactes passaria per PSC i ERC. Els socialistes, però, tenen molta feina a casa seva i, a més, han dit que estan molt lluny del programa de CiU tant en l’aspecte nacional com en el social. Tots els focus apunten a la formació republicana.
Quan jo era més jove i més càndid del que sóc (que encara ho dec ser força) vaig demanar per escrit (no vaig ser l’únic) que CiU i ERC arribessin a una entesa per formar govern. Parlo del llunyà 2003 (han passat tantes coses!), en què, finalment, es va constituir el primer tripartit, gràcies a la clau que llavors tenia Carod-Rovira. Avui ja no demano res, he après la lliçó: que les cúpules dels partits facin el que puguin o el que vulguin. La història ja dirà, d’aquí a mig segle, si els catalans d’avui la vam encertar o vam deixar escapar l’ocasió estúpidament. Quan avui llegim les peripècies de molts dirigents dels anys trenta, ens demanem com aquella gent va poder arribar a ser tan inconscient, frívola, sectària i amateur. Encara som a temps d’aprendre alguna cosa del passat, em sembla.
Les urnes han dit que el repte de governar els pròxims anys li correspon a CiU, això és indiscutible. També han dit les urnes que haurà de fer-ho amb el concurs -dins o fora del Govern- d’altres forces polítiques. Al costat d’aquestes evidències, hi ha el sentiment i la responsabilitat de cadascú. Una frase resumeix un estat d’ànim que potser influirà massa en el que passi aquests dies: “Mas va voler avançar les eleccions, ara ningú no li ha de treure les castanyes del foc”. Dit això, si Catalunya fos un Estat sobirà o una regió còmodament encaixada en l’edifici autonòmic, hi hauria poc a debatre. A Europa, governar en minoria, amb allò que seria equivalent als 50 diputats de què disposa Mas al nou Parlament, no és cap raresa, fins i tot en un moment tan difícil a causa de la crisi. Si Catalunya fos com Dinamarca o com Múrcia, Mas en tindria prou amb tancar consensos amplis sobre com frenar l’atur, reactivar l’economia i assegurar les prestacions bàsiques.
Però Catalunya no és ni una cosa ni l’altra. La dinàmica política ve marcada per dues agendes que es trepitgen i estan connectades (per la via del greuge fiscal que pateix Catalunya) però són diferents: l’agenda socioeconòmica (coneguda també com “la del dia a dia”) i l’agenda sobiranista (que pivota sobre el compromís de convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya). CiU i ERC coincideixen en l’agenda sobiranista mentre xoquen en l’agenda del dia a dia. Només cal repassar -jo ho he fet- els programes electorals de les dues opcions per comprendre que, en cas de buscar acords seriosos, caldria que tothom fes cessions en l’apartat d’economia, treball, impostos i serveis essencials.
S’atribueix al mític Giulio Andreotti, polític de raça i supervivent de mil batalles, la següent frase: “El poder desgasta a qui l’exerceix, però desgasta encara més a qui no el té”. Estic segur que Junqueras, brillant alumne de l’escola italiana, coneix perfectament aquest adagi. Ara, més enllà de l’astúcia i la retòrica del vell democristià, governar en aquest moment és anar a ser impopular des del minut zero. Sobretot si has de fer servir les tisores, encara que siguin més petites i més fines. A la llum de les declaracions d’aquests primers dies, sembla que la direcció republicana no es vol cremar governant de bracet de Mas i s’estima més influir des de fora. El passat ha vacunat Junqueras: ERC va pagar molt car el suport a Pujol el 1980 i també la participació en els dos tripartits. Les bases comparteixen àmpliament aquesta via mentre una part dels votants (els indecisos o fluctuants) tenien l’esperança d’un Gabinet sobiranista bipartit on Junqueras fos la llebre d’un Mas que veien ambigu. Aquí hi ha una contradicció envitricollada de costos imprevisibles per a ERC, passi el que passi.
Mas es va comprometre a tirar endavant un referèndum sobiranista i se li recordarà constantment. Però cap govern feble no podrà abordar un projecte d’aquesta magnitud i menys en un context on l’atur desbocat i les urgències del dia a dia reclamaran totes les energies, sense comptar que Madrid controla severament l’aixeta dels recursos. La hipòtesi d’una ERC fent costat a Mas en l’agenda sobiranista (la il·lusió) mentre CiU assumeix en solitari l’agenda antipàtica de la crisi (el malestar) no és una fotografia gaire probable. Sabran ser generosos a CiU? Sabran ser-ho a ERC? Sabran contenir uns i altres la víscera i el tacticisme? No trigarem gaire a saber-ho.