05 des 2012 Velocitat, resistència, massa
El compromís comú del partit que governarà Catalunya els pròxims anys i dels partit principal de l’oposició al Parlament és convocar un referèndum sobre la independència durant la legislatura que aviat encetarem. Aquest compromís compartit obliga Mas i Junqueras de manera molt clara i directa. És a causa d’aquest projecte que els darrers comicis van desfermar les fúries més salvatges dels poders oficials i fàctics espanyols.
Els resultats del 25N han certificat que el sobiranisme representa l’articulació majoritària de la societat catalana però, a la vegada, no ha aconseguit augmentar de manera significativa el seu pes en el conjunt de la ciutadania. Paradoxa. Així mateix, és molt evident que el discurs de la independència no penetra en alguns territoris clau del país, densament poblats. Es pot mirar el got mig ple o el got mig buit, però, des del punt de vista estratègic, cal pensar amb el cap fred més que no pas amb la víscera. Deixo de banda els qui sostenen que un referèndum sobre aquesta matèria s’ha de fer encara que es perdi; els que expressen aquesta idea infantiloide potser pensen que Espanya té alguna semblança amb Canadà, la qual cosa convida a riure.
Si es fan sumes i restes amb les dades del passat dia 25, es comprova que ara hi ha només un 49,12 % d’electors a favor de la independència explícita (hi afegeixo les paperetes que van anar a SI a més de les dels partits declaradament sobiranistes que han entrat a la Cambra). No es pot negar que el sobiranisme és molt actiu i potent, però fa curt per garantir un triomf a dia d’avui. Això té més importància que no sembla perquè ens podem trobar aviat que -turbulències de la crisi i retallades al marge- tota la discusió en els ambients catalanistes acabi girant al voltant del calendari del referèndum. M’imagino un debat inacabable entre els que tenen pressa i fan abstracció de les febleses nostrades i els que s’estimen més anar a la batalla final quan es vegi una victòria claríssima. I amb arguments interessants des de les dues bandes: cal córrer per evitar que l’adversari es reforci o bé cal anar a poc a poc per disposar de més temps per a convèncer els que ara són indiferents o contraris.
Si en comptes d’una realitat política tinguéssim davant un experiment científic, caldria emprar tres categories per entendre el repte col.lectiu que ens espera: velocitat, resistència i massa. La velocitat del procés serà fonamental perquè va lligada a la gestió del temps (mare de tota acció política) i al sentit de l’oportunitat, sense el qual no hi ha èxits polítics ni de cap mena. La resistència té a veure amb tota la sèrie d’obstacles actius i passius que caldrà superar per fer avançar un projecte que ho té gairebé tot en contra, excepte la voluntat i l’entusiasme d’una part de la nostra societat i la maldestra incapacitat de seducció dels poders espanyols, tot i que això darrer podria modificar-se tàcticament. L’administració intel.ligent de les energies i de les forces sobiranistes serà, doncs, una qüestió d’enorme transcendència.
Amb tot, és la massa l’aspecte principal d’aquesta equació. Quants catalans s’uniran a un camí que genera il.lusió però que també apareix envoltat d’incerteses, amenaces i sacrificis? Tota la història del moviment nacionalista català és una lluita obstinada per assolir una massa suficient que eviti la transformació de la nació en una mera regió d’Espanya, assimilada. L’any 1901 va marcar el pas del catalanisme cultural al catalanisme polític perquè allò que havia nascut com un moviment minoritari de quatre lletraferits va aconseguir l’adhesió d’una part de la burgesia industrial i d’amplis sectors populars -també obrers- que van trobar-hi una porta per fugir de l’Espanya arnada de la Restauració.
Avui, amb el pas del catalanisme polític reformista al nou sobiranisme europeista, ens trobem en una cruïlla que exigeix una gran musculatura social, una gran massa de ciutadans que -d’acord amb dirigents polítics, socials i econòmics- no tingui por i estigui disposada a explorar el futur.