17 gen 2013 Liberals de plàstic

L’actitud de Depardieu contra el Govern francès arran dels impostos que ha de pagar l’actor ha estat celebrada -mig en broma i mig seriosament- per certs ambients de la dreta espanyola als quals agrada anar de liberals. He llegit i escoltat en alguns mitjans que l’artista té tot el dret del món a traslladar la seva residència a Bèlgica per eludir la pressió fiscal i que no passa res si accepta deixar-se estimar per un governant com Putin, que li ha ofert la nacionalitat russa. Decidir deixar de ser francès per convertir-se en belga o rus per salvaguardar els interessos individuals és una opció aplaudida per aquests suposats liberals espanyols, que no tenen cap problema en posar per davant les raons materials a qualsevol altra consideració. Perfecte. Però el seu internacionalisme liberal dura poca estona perquè aquests mateixos personatges no accepten la possibilitat que milers de catalans -també per motius econòmics i socials- tinguin dret a decidir poder deixar de ser ciutadans de l’Estat espanyol per ser-ho d’un futur Estat català. Si el rebel és un actor francès, desperta simpatia. Si la rebel·lió prové d’una part de la societat catalana, desperta l’atac furibund i l’afany de prohibir i posar gent a la presó. Liberals? Gens ni mica.

Algunes coses que passen avui en dia a les Espanyes tindrien un altre caire si el liberalisme hagués triomfat quan tocava en aquest tros de món. Quan escric “el liberalisme” vull dir dues coses que, en les societats profundament democràtiques, acostumen a trobar-se juntes: el conjunt d’idees i valors propis del liberalisme polític clàssic -per exemple el que va exposar un pensador com John Stuart Mill- i l’arrelament del que entenem com actituds veritablement liberals: respecte per l’altre, no prohibir cap debat, revisar críticament sempre les pròpies idees, admetre que l’adversari té una posició tan legítima com la pròpia, i acceptar la voluntat popular expressada democràticament. Aquesta és la fortalesa del liberalisme com a mètode, que pot semblar feblesa si es compara amb la mecànica hereva de les tradicions totalitàries d’un o d’altre color. El liberal té conviccions però està obligat a dubtar per evitar trair-se a sí mateix, és una garantia que intenta evitar el dogmatisme. Per això resulta tan ridícul i tan inquietant veure que, sobretot a Madrid, apareixen uns autodenominats liberals que actuen com a grans inquisidors.

Les idees liberals no van arrelar a les Espanyes mentre ho feien en d’altres llocs i, per molt que es commemori la Constitució de 1812, la cultura política oficial és la que és. Els liberals clàssics ens ensenyen que cal fonamentar la convivència col·lectiva en la llei nascuda del pacte i, per tant, ser liberal significa defensar normes que organitzin els poders de manera justa, racional i equilibrada per evitar els abusos i les arbitrarietats. Però, abans que servidor fanàtic d’unes lleis inamovibles i sagrades, el liberal és un constructor intel·ligent de la política que les fa possibles. Vull dir que el liberalisme no confon la prelació i, per tant, assumeix que la llei sempre és un instrument forçosament contingent i flexible al servei de la política, que és l’art de prendre decisions en comunitat, establir l’interès general i resoldre els conflictes civilitzadament. La transició democràtica va ser, entre d’altres coses, una operació històrica que va assolir els seus objectius perquè va retorçar les lleis que existien el 1975 com un filferro, sense manies, al servei d’una política nova.

Ha passat el temps i avui massa gent ha oblidat la gran lliçó d’aquella època, quan la política -i no les lleis mitificades o momificades- era el centre del debat. Ara, diàriament, hi ha qui es vesteix amb la toga sacerdotal del vigilant de les santes escriptures per dir-nos si tal o qual cosa hi cap a la Constitució de 1978, i també apareixen els que van repartint a balquena etiquetes d’il·legalitat sobre paraules, projectes i persones, amb un sentit d’exclusió tan acusat i hostil que qualsevol liberal clàssic trobaria que la jove democràcia espanyola corre el perill de desfigurar-se a sí mateixa molt fàcilment. Mentre, fixem-nos que l’acord al qual han arribat els governs britànic i escocès per celebrar un referèndum a Escòcia l’any 2014 respon a una tradició liberal que és capaç d’adaptar de manera excepcional la norma per donar una sortida a una demanda política formulada democràticament. És com si David Cameron sí hagués tingut en compte la regla que va dominar la transició espanyola: les lleis es fan i es desfan d’acord amb cada context històric per garantir l’exercici de la política.

Hi ha poc liberalisme en els dos grans partits espanyols com n’hi ha poc en la cultura política de les grans majories que articulen l’Espanya de matriu castellana. Una prova d’això la tenim en com i de quina manera surten de la política determinats alts dirigents populars i socialistes després d’anys d’exercir responsabilitats públiques. És poc liberal i poc exemplar en temps tan durs com aquests -encara que sigui perfectament legal- que figures que han fet carrera al Govern d’Espanya i en organismes internacionals acabin destinades màgicament a llocs de privilegi com a grans executius de companyies multinacionals que -casualment- van ser privatitzades o afavorides per decisions oficials. No estarà de més recordar que privatitzar -el que s’ha fet sistemàticament a Espanya des de fa algunes dècades- no és el mateix que liberalitzar, ni de lluny. Malauradament, els usuaris de molts serveis podem donar fe que deixar de dependre d’una empresa pública no ha representat sempre entrar precisament en l’excel·lència. Qui sap si, en el futur, tot això haurà canviat. De moment, el liberalisme encara és una remota possibilitat a Espanya i, quan sembla que finalment arriba, acostuma a ser tota una altra cosa. Fins i tot la caricatura d’una nostàlgia o la coartada per perpetrar alguns balls de màscares.