ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Botigues que tanquen
4747
post-template-default,single,single-post,postid-4747,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

10 gen 2013 Botigues que tanquen

El tancament de la llibreria Catalònia, a la barcelonina Ronda Sant Pere, ha causat una trista sensació de pèrdua en molta gent. És natural: estem parlant d’un establiment mític, vinculat a la peripècia de moltes persones de diverses generacions. L’educació sentimental -i l’educació en general- de molts barcelonins i catalans està vinculada a una llibreria que va arribar a ser molt més que un negoci de venda de llibres. El lloc de la Catalònia l’ocuparà en el futur un restaurant de menjar ràpid d’una cadena global amb origen ianqui, un final que ni el guionista més indignat podria haver imaginat tan rodó per il·lustrar la transformació radical del paisatge urbà, que és la transformació de la nostra forma de viure, consumir, treballar i morir. Suposo que, darrere de tot plegat, hi ha també una certa mutació moral.

La comparació entre el llibre i l’hamburguesa donaria per a moltes reflexions, algunes elegíaques i d’altres potser irreverents, tenint en compte que també s’editen i es compren llibres que -ai las- no són exactament ni cuina de mercat ni, encara menys, cuina d’autor. En tot cas, una ciutat que perd llibreries i guanya locals de menjar ràpid assenyala un model que potser és magnífic per al turisme de masses però no fa saltar d’alegria els que hi vivim o hi treballem. La Barcelona viscuda o la Barcelona decorat, vet aquí un debat que tenim pendent i que sembla que no interessa els nostres polítics, potser perquè els obligaria a revisar molts dogmes que han inspirat projectes que han votat i executat diversos partits.

Avui tanquen algunes llibreries i tanquen també d’altres negocis. Alguns tanquen perquè no poden resistir la crisi i d’altres perquè no han fet una bona gestió, i encara hi ha els que han tingut mala sort (factor que compta en qualsevol empresa) o els que, com els passa als botiguers del barri de Sant Narcís de Girona, són víctimes d’actuacions públiques fetes de qualsevol manera i sense pensar en la gent. El tancament de comerços a les nostres localitats representa molt més que la pèrdua de llocs de treball o de punts de referència en l’imaginari col·lectiu. Les botigues tancades transmeten un missatge descoratjador de no future que acaba contaminant l’estat d’ànim de la ciutadania i destruint l’esperit de ciutat.

Fa uns anys, van tancar dues llibreries a la meva ciutat, Vilanova i la Geltrú, que havien estat espais màgics per a qui començava a descobrir que llegir era una manera de multiplicar el viure. Parlo de la Llibreria Vilaseca, que dominava la part central de la Rambla, i que estava vinculada a una impremta on tiraven des del Diari de Vilanova fins a estampes per a primeres comunions, passant per cartells de tota mena d’actes. I parlo també de la llibreria coneguda popularment com Can Modistes, del carrer del Caputxins, on sempre hi havia premsa estrangera -que els estiuejants compraven quan pujaven de la platja- i els còmics de l’editorial mexicana Novaro, els meus preferits. Aquella llibreria disposava d’una rebotiga plena fins dalt de títols descatalogats, un tresor on alguns malalts remenàvem durant hores i hores mentre el propietari, el senyor Mier -perico furibund-, feia emprenyar els clients culers. Els primers anys de la transició, algunes llibreries eren llocs on es parlava de futbol, de la nova política i de les senyores despullades de les revistes. Era un entrenament improvisat per a la democràcia, una època en què Nadiuska i Carrillo compartien pàgina. Quan assistim al tancament d’aquests trossos de la nostra experiència, és inevitable sentir una mena d’amputació, com si ens caiguessin totes les dents de cop.

En els centres urbans de diverses ciutats catalanes, conviuen avui botigues de tota la vida amb establiments (sobretot franquícies clòniques) que omplen el buit que han deixat negocis que un dia van dir adéu per un o altre motiu. El que acabo d’escriure sembla suggerir un món estàtic guarnit de perfeccions contra un món efímer i minat de desgràcies. No és ben bé això, òbviament. Cal lamentar el tancament de la Catalònia i de moltes botigues de llarga trajectòria, però tampoc podem magnificar automàticament allò que és vell o que té tradició. Hi ha tradicions que mereixen l’oblit immediat. El problema no és la desaparició d’uns llocs emblemàtics sinó l’empobriment de la ciutat com a motor d’intercanvi d’idees i de coses, la ciutat com a receptacle de sentit que ens civilitza i ens endreça. Ara, per ser justos, hem de dir que, algunes vegades, la destrucció de negocis resulta higiènica, indispensable. Per exemple, que la crisi obligui a plegar a determinats pirates dels fogons que oferien gasòfia a preu d’or és una bona notícia.

Nosaltres som les nostres botigues, començant per les nostres llibreries. Estic convençut que un dels al·licients de voltar per llibreries diferents -aquelles estones que robem a les obligacions- és comprovar que sempre hi ha alguns llibres que ens sorprenen i ens capturen, com si ens estiguessin esperant només a nosaltres. Són títols que no hem vist abans anunciats en cap lloc, volums que cap amic no ens ha recomanat. Aquests llibres apareixen allà, damunt del taulell, i ja no tenim més remei que comprar-los i, tal vegada, llegir-los. Com si en això ens hi anés la vida. I és que, de ben segur, ens hi va.

Etiquetes: