30 gen 2013 De la LOAPA a la declaració de sobirania
He sostingut, des de fa temps, que el PSC es trencaria, tard o d’hora, a mesura que la via autonomista es confirmés inservible a l’hora de satisfer les demandes de més poder i més recursos per a la societat catalana. També he sostingut que, potser més tard, li passaria alguna cosa semblant a la federació CiU, integrada per dos partits que han anat del bracet des del 1978. Per què? Molt senzill. Uns i altres articulen –fins avui- la part central i majoritària de la societat catalana. I aquesta franja inclou sensibilitats molts diverses, fins i tot notablement discrepants entre elles. Vull dir que els electorats del PSC i de CiU no són pas homogenis, ans el contrari apleguen –ambdós- públics amb opinions diverses sobre què ha de ser Catalunya.
Els quadres dirigents de CiU van decidir anar a les eleccions del 25 de novembre amb un programa que obria la via a la independència; ho van fer per quatre motius: la retallada de l’Estatut feta pel TC, l’ofec econòmic de la Generalitat, la manifestació de l’Onze de Setembre i el pes que té dins de Convergència una nova generació que ha trencat amb l’autonomisme gradual de Pujol. L’actual direcció d’Unió no té cap interès en aquest camí sobiranista, però el soci petit de la federació va subscriure aquesta proposta perquè va entendre que no fer-ho l’abocava al trencament. Mentre, el PSC va anar als darrers comicis catalans amb un líder nou i sense haver fet un debat a fons sobre la crisi del model autonòmic i en un ambient de fort retrocés del socialisme a Espanya i Europa; així mateix, l’elecció de la nova cúpula del socialisme català –recordem-ho- va generar fortes tensions i crítiques internes, i va suposar l’allunyament de diversos històrics de les sigles. CiU i PSC van perdre vots i escons el passat novembre.
El fet que el PSC –amb l’excepció de cinc diputats que no van votar- s’hagi posat al costat del PP i de Ciudadanos en contra d’una declaració del Parlament que proclama la sobirania del poble de Catalunya i que afirma el dret a celebrar un referèndum s’ha llegit com una ruptura de la tradició catalanista dels socialistes. S’ha traït –diuen- l’esperit dels Reventós, Obiols, Maragall, Serra, etcètera. Segons alguns analistes, s’ha trencat una trajectòria exemplar en aquest sentit. Ho poso en dubte. Al començament de la construcció de l’Estat autonòmic, el PSC ja va deixar ben clara la seva submissió al dictat del PSOE. Parlo –com saben els més veterans- de la LOAPA, una llei que va aprovar-se l’any 1982 i que els socialistes i la Unión de Centro Democrático van confegir per retallar les competències que feia dos dies havien aconseguit les autonomies dites històriques, com Catalunya. Era una maniobra que es produïa després de l’intent colpista del 23 de febrer de 1981 i que assumia un concepte propi dels ambients ultres: els catalans i els bascos s’han de lligar més curt. Els diputats del PSC a les Corts espanyoles també van votar la LOAPA, tot i les protestes de molts sectors de la societat catalana.
Tenim mala memòria. Navarro ha estat coherent amb la història del seu partit des del 1978, quan va néixer el PSC-PSOE que coneixem. Recordeu que, l’endemà que el Parlament aprovés el nou Estatut el 30 de setembre del 2005, Montilla –llavors ministre i primer secretari del PSC- va anunciar que el tràmit del text a Madrid serviria per rebaixar-ne el contingut d’acord amb el que desitjava el PSOE. Per cert, Montilla és també qui va dir, fa pocs mesos, que organitzar referèndums és cosa de dictadors. Repeteixo: tenim mala memòria. Navarro ha fet el que ha vist fer sempre, res més. I quantes vegades els diputats del PSC a les Corts espanyoles han votat en sentit contrari al que havia acordat el nostre Parlament? Moltíssimes vegades.
L’únic esperit socialista català que el pobre Navarro ha traït de debò és el de Josep Pallach, il.lustre dirigent històric –mort l’any 1977- que, en començar la transició, va advertir que era un veritable suïcidi casar-se amb el PSOE. No li van fer cas.