15 feb 2013 En mode avió
Des de fa un temps -m’asseguren fonts generalment ben informades- sempre que hi ha una reunió ells posen els telèfons mòbils en mode avió, per prevenir problemes.
Aquest ells fa referència a polítics i a dirigents del món econòmic i social de Catalunya, convençuts que és possible o molt probable que algú estigui escoltant i enregistrant el que diuen. No sé si el mode avió és una bona solució contra els espies, d’altres adverteixen que l’única cosa que funciona de debò és extreure la bateria de l’aparell. Sigui com sigui, és un fet comprovat per aquest cronista que, a data d’avui, la gent que té algun càrrec o alguna responsabilitat al país parla menys per telèfon i, sobretot, procura que les converses importants siguin sempre cara a cara. És clar que, després de segons quines notícies molt recents -que recorden les aventures de Mortadel·lo i Filemó-, no es descarta que el personal acabi comunicant-se mitjançant senyals de fum i coloms missatgers.
Tot plegat fa riure i també indigna. Perquè una cosa és la lluita imprescindible i exemplaritzant contra la corrupció, els corruptes i els corruptors i una altra és tornar a l’Espanya de la Santa Inquisició, on tothom era culpable d’entrada. M’he manifestat repetidament a favor de millorar els controls democràtics i d’endurir les penes contra els que consideren les institucions el seu negoci privat, per això puc dir ben clarament que l’actual clima de sospita general, d’histèria i d’espionatges a doll no és la resposta madura i seriosa que exigeix una societat que, en teoria, viu sota un Estat de dret.
Us recordeu d’una pel·lícula que es titulava La vida dels altres? En aquella obra, es retratava molt bé l’ambient putrefacte d’espionatge institucional i rutinari que van construir els governs de l’Alemanya comunista, com a la resta de països del desaparegut bloc soviètic. Els ciutadans d’aquella tirania fonamentada en la faula de l’home nou patien la violació sistemàtica de la seva intimitat a càrrec de milers de funcionaris de l’Estat, que no tenien altra feina que anar acumulant informació -sovint trivial- per castigar qui se sortia del dictat oficial. Tothom sabia que la seva existència acabava reduïda a un dossier que podia donar lloc a tota mena de represàlies.
No m’agrada viure en un país on fa por parlar per telèfon. No m’agrada viure en un lloc on no sé qui es dedica a acumular converses privades per traficar, potser, amb aquest material quan el mercat de la porqueria s’anima. No m’agrada viure en una democràcia que va camí de ser una paròdia sinistra. Què separa un sistema de llibertats i garanties d’altra mena de règims? Petits detalls com poder parlar per telèfon sense pensar prèviament cada paraula o anar al restaurant sense haver de conversar amb mímica.