27 feb 2013 Un altre món
La suma de la crisi econòmica, política i moral que vivim només assenyala que s’està parint una nova època. Els parts –diuen les dones- acostumen a ser dolorosos. També poden ser complicats i fatigants. Això és bo o és dolent? Això és, senzillament. Tot el que està passant al nostre voltant –des de la faramalla dels espies a Barcelona fins la indignació pels desnonaments passant per la renúncia de Benet XVI- són expressions d’una transformació de fons a gran escala que deixarà molta pell morta. Com ha de ser. Fa dècades, algú va cantar que “els temps estan canviant”. Afortunadament, continuen canviant. Cada cop de manera més accelerada. Estem vius, benvolguts amics.
Fujo del tons dramàtics, però constato que vivim dies agònics. Tota mutació és incerta. Ara som en un trànsit curull de dificultats, de penalitats i d’obstacles. El terra es mou sota els nostres peus i no hi ha cap guru que ens faci una radiografia coherent del que ens està passant. La precarietat i l’atur projecten una angoixa molt real sobre una gran majoria, i aquest clima perjudica –com és lògic- l’observació tranquil.la de les moltes coses noves que estan impactant sobre les nostres existències.
En aquest nou escenari de descomposicions, reconfiguracions i emergències diverses, els catalans hi fem, a més, la nostra guerra particular. He escrit “els catalans” i potser hauria d’haver escrit “la part central de la societat catalana que vol provocar un canvi històric”. Sigui com sigui, Catalunya viu més intensament que d’altres països aquest començament de segle perquè té consciència de la caducitat d’un model que es va crear entre 1975 i 1981, durant la transició. Per cert, caldria recordar més sovint del que ho fem que nosaltres venim també del que va ser un intent de cop d’Estat –aquell 23 de febrer mai completament explicat- que va posar baldes a la naixent democràcia. Unes baldes que, amb el temps, s’han anat rovellant, però encara hi són. Hem viscut sota vigilància des de llavors, val més assumir-ho.
En aquest quadre, la política hauria de ser un instrument per vehicular la voluntat de canvi. El millor instrument. Les societats desenvolupades desterren la guerra i opten per la política, que és la manera civilitzada d’organitzar el conflicte. Però la política –a Espanya i a Catalunya- pateix una forta avaria. Les enquestes –també la darrera del Centre d’Estudis d’Opinió- confirmen que els polítics són percebuts com un problema per la gent. En resum, quan més falta ens fa la política, menys funciona. La situació és paradoxal i genera molts interrogants. En tot cas, mentre la vella política es va esllanguint i la nova política –regenerada i repensada- no acaba de néixer, la vida no s’atura pas. I cal prendre decisions constantment, i pagar sous de funcionaris i de proveïdors de l’administració, i evitar que la desconfiança ens paralitzi.
Mentre un altre món s’està forjant segon a segon, hem de demanar a tots aquells que ens representen –els que han sortit de les urnes- que siguin prou valents per abandonar les reparacions circumstancials i els cataplasmes. És l’hora de fer cirurgia i potser sense prou anestèsia. A Catalunya, les dues principals formacions durant dècades, CiU i PSC, estan cridades a donar exemple en aquest sentit, altrament –i com tots els sondejos apunten- aniran perdent suports i rellevància. Mentre un altre món va covant-se sota l’estupor del present, els dirigents que no tinguin cap por de perdre-ho tot potser conservaran alguna cosa.