11 abr 2013 Thatcher no agradava als profes

Quan jo era un adolescent que feia BUP a l’institut, la majoria de líders que sortien per la televisió eren durament criticats -quan no escarnits- pels meus professors d’aquells anys i per molta gent adulta a qui jo sentia xerrar de les coses del món. A veure: Reagan era un cowboy malparit i ignorant; Kohl no era de fiar, ho volia tot i anava a la seva; i Thatcher era una mala bruixa que volia robar als pobres per donar-ho als rics. A escala local, Pujol també encarnava tots els mals: era el típic botiguer vestit amb la senyera, el que havia impedit que les esquerres governessin Catalunya, que era el que estava escrit al guió ideal. El més interessant del cas és que els quatre personatges que odiaven tant els meus professors sempre guanyaven les eleccions i ho feien de manera espectacular. Tots quatre van governar molts anys i, d’alguna manera, van derrotar per golejada les previsions i burles d’aquells que cada dia em donaven classe.

Allò que passava al meu institut només reflectia una actitud molt generalitzada en els ambients de l’esquerra política i social: més que intentar comprendre seriosament les raons profundes dels votants que feien costat a figures com Reagan, Kohl, Thatcher o Pujol, aquells campions del progressisme docent s’estimaven més alimentar la conyeta i l’estirabot. A la vegada, consideraven que les classes mitjanes eren víctimes de la propaganda perversa de la dreta, milions d’idiotes que s’havien rendit davant de l’enemic. Els votants de Reagan, Kohl, Thatcher i Pujol només mereixien el menyspreu més profund per part seva. La cosa anava tan forta i el ressentiment era tan dens que encara recordo el comentari d’una professora que, quan el Govern comunista de Polònia reprimia sense contemplacions els militants del sindicat opositor Solidarnosc, va exclamar: “Obrers agenollats i resant, encara els piquen poc, desgraciats!”. Llavors em va semblar una frase estranya, avui em sembla una posició indecent. Vam créixer en un ambient on aquestes opinions estaven legitimades i això ha ajudat a conformar el nostre present, no menys que les polítiques de la senyora Thatcher allí i les del senyor González aquí. Dir-ho és imprescindible per il·luminar bé tots els errors dels quals venim, també els que mai s’esmenten.

De la crema, llavors, només se salvaven tres personatges: Mitterrand, González i Maragall. Després, el referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN va trencar (enmig de batusses sagnants) l’idil·li del públic amb el líder del PSOE, mentre l’aureola del president francès es va anar apagant. Només qui fou gran alcalde de Barcelona va conservar l’atractiu entre la gent. Això va convertir Espanya i Barcelona en illes d’esquerres en un panorama mundial on els discursos d’una dreta renovada petaven fort. Dit això i per ser rigorosos, cal subratllar que les polítiques de Reagan i Thatcher no tenien res a veure amb el que feien Kohl i Pujol. Un socialcristià comunitarista com l’expresident català mai no hauria dit, com va fer la premier britànica, que la societat no existeix i que només hi ha individus i famílies.

La crisi econòmica actual i l’onada de malestar que ha generat no ens poden fer oblidar que, d’ençà dels anys vuitanta, les esquerres no van saber llegir, en general, els motius de la reconstrucció eficaç de la dreta, a vegades amb format neoconservador, a vegades amb formats menys rupturistes. Aquests dies, s’ha parlat molt de la viva contestació a Thatcher entre el món artístic i cultural anglès, però s’ha parlat menys de l’enorme indigència ideològica progressista que va permetre la llarga hegemonia de la Dama de Ferro. Una manca d’idees que va ser letal per als laboristes i que va durar fins que Tony Blair, fent bandera de la tercera via del professor Giddens, va aconseguir donar el tomb, amb èxit, a conceptes que la doctrina conservadora havia guardat en pots de formol, com seguretat, família, responsabilitat o pàtria. Abans, els forjadors del New Labour havien canviat d’actitud i havien estudiat l’adversari sense els prejudicis i la superioritat moral que tot ho desenfoca. En canvi, alguns dels meus professors de BUP mai van superar la fase de l’emprenyament primari contra Reagan, Thatcher i Pujol, perquè no van dedicar ni un minut a entendre de debò què estava passant més enllà del seu cercle confortable de certeses. Al socialista Raimon Obiols li va passar exactament el mateix, quan aspirava a presidir la Generalitat.

Thatcher no queia gens simpàtica als que no la van votar mai. Exactament igual que passava amb Reagan, Kohl o Pujol. Aquesta circumstància posa de relleu la distància entre voler guanyar les eleccions i tenir un projecte per a la societat. Per bastir una alternativa consistent és de sentit comú que cal analitzar molt bé el contrincant i això requereix, abans que res, respectar-lo i respectar també els que li fan confiança. I el respecte comença per l’empatia: per què votaven Thatcher tants ciutadans del Regne Unit? Respondre-ho sincerament exigia una autocrítica severa i ja sabem que aquest exercici no prolifera. Encara avui hi ha qui parla de la primera ministra conservadora com es fa referència a un accident natural o un gra al cul. Aquesta lliçó, que sembla tan elemental en l’alta política, és ignorada massa sovint.