22 mai 2013 Els lleials a Hitler
Algú ho va resumir de manera esplèndida en una piulada: “Els mateixos que qualifiquen de nazis els catalanistes són els que es dediquen a fer homenatges als que van ser còmplices dels nazis”. Això també és l’Espanya del segle XXI: L’estafa milionària de Bankia i un jubilat disfressat de falangista rebent un diploma de mans de la delegada del Govern espanyol a Catalunya. En perspectiva europea, és incomprensible l’esperpent que representa que una associació de veterans de la División Azul prengui part en la celebració del 169 aniversari de la creació d’un cos policial com la Guàrdia Civil.
Per salvar el cul de la senyora Llanos de Luna, responsables de la Guàrdia Civil han explicat que d’altres entitats o germandats de combatents també van rebre diploma durant aquell acte a la caserna del cos a Sant Andreu de la Barca. En aquest sentit, han remarcat que l’Associació d’Aviadors de la República va tenir el seu diploma igual com els de la camisa blava. Amb aquesta rèplica es pensen que poden tancar la polèmica, però no fan més que incrementar-la. Perquè suggereixen una simetria impossible entre els combatents de la II República i els membres d’una unitat militar especial de l’Espanya de Franco que es va formar un cop acabada la Guerra Civil per contribuir a la victòria de les tropes del Tercer Reich.
La comparació entre uns i altres és improcedent. Anem als fets: tots els integrants de la División Azul van jurar lleialtat a Hitler abans d’entrar en combat. És a dir, no només eren joves amb ideals falangistes i anticomunistes, eren també individus compromesos amb el líder del projecte totalitari més destructiu i deshumanitzador que ha vist l’Europa del segle XX. Compromesos amb el cabdill que va ordenar la creació de camps d’extermini i la persecució i destrucció dels jueus, els gitanos, els homosexuals, els discapacitats, els adversaris polítics i tots aquells que eren qualificats d’enemics de l’Estat. Els que es van allistar a la División Azul (fos per fanatisme, per oportunisme o per afany d’aventura) van posar-se al servei de la màquina de guerra de la pitjor ideologia que ha sorgit de la civilització occidental. Només els ignorants o els nostàlgics poden obviar que el món que tenim avui és, justament, una construcció destinada a evitar la repetició de tot el que va significar aquella barbàrie monstruosa.
El Govern espanyol no només atorga diplomes a aquesta Hermandad de Combatientes de la División Azul, va més enllà: la subvenciona. Com ho fa amb l’anomenada Fundación Nacional Francisco Franco. És una actitud oficial inimaginable en cap país europeu dels que van ser escenari de la Segona Guerra Mundial i l’holocaust. Us imagineu el govern alemany subvencionant una fundació dedicada a Hitler? Som davant d’una de les peculiaritats espanyoles més tristes i lamentables, i que defineixen més bé la feblesa de la cultura democràtica que han fonamentat durant dècades, sobretot, el PP i el PSOE. Recordeu que va ser un ministre socialista, José Bono, qui va tenir l’ocurrència, l’any 2004, de fer desfilar junts, el 12 d’Octubre, dos soldats de bàndols contraris: un veterà de la División Azul i un veterà de la Divisió Leclerc, formada per republicans espanyols que lluitaven al costat dels aliats i van prendre part en l’alliberament de París. Aquella era una foto perversa que suggeria una falsa simetria i una reconciliació inexistent.
Els franquistes, que havien rebut el suport de l’Alemanya nazi durant la nostra guerra, van retornar el favor després a Hitler. El vincle entre dictadures va durar fins que els exèrcits aliats van derrotar les tropes del Tercer Reich. La División Azul forma part d’un moment sinistre de la història recent. Cap govern ni cap partit democràtic poden impulsar o permetre el reconeixement d’allò que avui fereix la consciència, la memòria i la dignitat de qualsevol persona de bé. Però potser és demanar massa que els poders espanyols practiquin la desnazificació quan no han intentat ni la desfranquistzació.