01 jun 2013 La bicicleta moral i política

Joan Fuster va escriure a Serra d’Or, fa una pila d’anys, un article sensacional on criticava el retorn a la bicicleta com a solució ideal i màgica als problemes energètics i mediambientals que generava i genera el progrés en les societats desenvolupades. La bicicleta –venia a dir el de Sueca- era l’objecte i el símbol ingenu d’aquells que pensaven que retornant al passat podrien solucionar els problemes d’avui, singularment aquella mena d’ecologistes que es pensaven que era fàcil desfer el camí que havia fet la humanitat des dels temps suposadament arcàdics del neolític. M’imagino que Fuster no va fer gaire amics entre els joves de llavors, entusiastes del neoruralisme, el quinqué de l’àvia i les medecines tradicionals. El progressisme de l’autor valencià sempre va evitar certes fascinacions que, durant els anys setanta i vuitanta, van senyorejar en els ambients més suposadament informats. Si Fuster encara fos viu, seria interessant saber les seves opinions sobre la dèria recicladora que promouen avui les administracions públiques així com d’altres pràctiques que s’han generalitzat i que, finalment, han estat assumides per l’oficialisme burocràtic després d’haver format part de la contracultura més alternativa.

Comparteixo la tesi de Fuster: el retorn al passat no acostuma a solucionar els problemes del present ni, sobretot, ens permet abordar de manera seriosa i responsable els reptes del futur. Tornar al passat és una fugida, una rebequeria o una moda més o menys divertida. Tornar al passat és un exercici absurd que parteix de la creença infantil que l’època del rebesavi era recoberta d’una forma de felicitat que nosaltres, estúpids contemporanis, ens hem carregat de manera inconscient. Anem cap al passat perquè ens mou el mite d’una felicitat que ens canviarà aquestes vides que portem, accelerades i devorades pel consumisme atroç i la banalitat comunicativa. Però ningú no pot aconseguir aquesta meta, ni els membres d’aquelles sectes religioses que han prohibit l’electricitat, els automòbils i l’aspirina perquè aspiren a romandre eternament en la senzillesa i l’austeritat dels pioners. Podem fer veure que vivim en el passat però vivim en el present, això és indiscutible. Davant d’aquesta ineluctable realitat, cadascú organitza les seves impostures com pot, amb més o menys traça i originalitat. La gran ironia és que també existeix ja un mercat molt ben assortit que ofereix centenars d’ofertes a les bones ànimes que pretenen viure com es vivia fa cent o dos-cents anys. En els grans centres comercials, trobes tot el que et cal per anar –sempre ben equipat- enrere com un cranc, si és això el que et fa gràcia.

Amb tot, Fuster va tenir sort. Els ecologistes no eren del seu gust però no eren mala gent, ben al contrari. A nosaltres ens ha tocat contemplar el sorgiment d’una altra mena de bicicleta, més nociva: la bicicleta moral i política. Parlo d’aquelles persones, plataformes i grups que, davant l’actual crisi econòmica i política, pretenen també retornar al passat, tot i que presenten les seves solucions com a grans novetats, d’una originalitat meravellosa. Si la bicicleta ecologista es limitava a propugnar un retorn a la naturalesa com si la màquina de vapor i la desintegració de l’àtom haguessin estat una fantasia, la bicicleta moral i política té una aspiració més ambiciosa: fer veure que el diner, el mercat, la democràcia representativa i la societat oberta han estat un accident lamentable que es pot oblidar en quatre dies.

Els apòstols de la bicicleta moral i política parlen d’un món nou i d’una “democràcia real” que no serà fruit d’una regeneració d’allò que coneixem sinó el resultat d’enderrocar la casa de dalt a baix, sense contemplacions. La premissa és atractiva, perquè la temptació d’agafar un mall i començar a donar cops a tort i a dret la té gairebé tothom avui en dia. Els tripijocs financers, la corrupció política i el cinisme inercial alimenten els prestigi de la bicicleta moral i política com a sortida providencial que clourà l’etapa negra que vivim i ens menarà a un paradís on la banca ètica i les assemblees populars ens organitzaran l’existència com mai ens l’hem imaginada. La indignació i la desesperació col·lectives connecten amb aquests discursos, és comprensible. Més si tenim en compte que la credibilitat dels grans partits és escassa i que els dirigents polítics i econòmics no prenen decisions prou valentes per reconstruir el seu malmès espai de legitimitat.

En la postal més bonica dels venedors de la bicicleta moral i política, la societat esdevindrà una suma de comunitats locals on tothom cooperarà harmònicament de manera desinteressada i cada ciutadà –assumint una militància constant en tots els ordres de la seva vida-  serà agent d’una revolució universal que posarà fi a les desigualtats de tota mena: econòmiques, socials, culturals, de gènere, d’origen, etc. Tots els aliments seran de quilòmetre zero, hi haurà monedes locals amb noms ocurrents, les multinacionals explotadores hauran plegat, la renda mínima universal serà llei, els serveis públics seran immillorables i completament gratuïts, no hi haurà control sobre la immigració i, sobretot, el deute públic deixarà de ser un problema, perquè s’haurà decidit no pagar-lo. Totes les decisions (fins les més trivials) es prendran en consells de barri i de ciutat, tothom tindrà feina i el dret al wi-fi serà garantit faci fred o calor. El passat no ha estat mai així, però algú dirà que aquest programa recorda aquelles antigues comunitats autosuficients i exemplars que van sorgir abans que el capitalisme fes malbé la pura criatura humana, quan les utopies de certs pensadors intentaven trobar un lloc on construir-se.

Catalunya és un país especialment sensible a la música dolça de la bicicleta moral i política. Per què? Perquè fa molts segles que no tenim poder real ni volem comprendre com funciona. Fixeu-vos, per exemple, que el nostre sobiranisme és tan original que renuncia solemnement a un futur exèrcit català abans d’assolir res semblant a la independència. Dedicats durant segles als negocis i a la cultura, els catalans hem anat assumint que el poder efectiu sempre és cosa dels altres i avui, a començaments del segle XXI, molts catalans s’han cregut que és possible organitzar la societat com si retornéssim als temps remots de la tribu, cansats com estem de les moltes disfuncions i avaries del lliure mercat i els Parlaments democràtics. Quina gran oportunitat! La bicicleta moral i política promet una existència que gira al voltant de la gratuïtat, la multitud i la creació de tota mena de drets nous. L’horitzó d’una política més simple i més simpàtica excita la imaginació de la bona gent, i engresca revetlles retòriques que ens omplen de poesia però ajornen les preguntes més incòmodes. Per exemple: tot això, com es pagaria? Mentre, que siguin uns altres els que gestionin la dura precarietat d’ara mateix i hagin de dir “no” al ciutadà.

Hi ha nostàlgia d’una política que no hagi de pactar amb la realitat i pugui fer-se des de la puresa immaculada dels principis intocables, que aconsegueixen obviar les circumstàncies. Anem tan necessitats de veritat que podríem comprar fàcilment aquesta mena d’eines brillants, que es pretenen capaces de fer-ho tot alhora i fer-ho bé, a satisfacció de tothom. El populisme també es presenta amb envasos que recorden el dels productes “bio” i “eco”, sense conservants ni colorants, cal tenir-ho clar. La bicicleta moral i política fa venir ganes de pedalejar, llàstima que sigui una bicicleta estàtica que no porta mai enlloc.