01 jul 2013 Història recent i corrupció del llenguatge

Totes les guerres són també batalles pel control de les paraules. La lluita pel sentit dels mots és tan o més important que el control del territori, dels recursos naturals o de les armes estratègiques. Perquè el llenguatge contribueix de manera poderosa a marcar el camp de batalla i el perfil dels bàndols del conflicte, alhora que serveix per construir la propaganda que haurà d’ocultar la realitat. La Primera Guerra Mundial va ser un laboratori excel.lent per a la transformació del llenguatge en material mortífer. Periodistes, poetes, novel.listes i d’altres experts en el verb van posar-se al servei dels seus respectius exèrcits. Més tard, amb la sofisticació de la propaganda vinculada als totalitarismes sorgits entre els anys 20 i 30 del segle XX, les paraules es van retorçar fins a desfigurar-se completament. El filòleg Victor Klemperer, que va patir en carn pròpia la persecució racial del nazisme, va estudiar la corrupció sistemàtica de la llengua alemanya que va impulsar el règim de Hitler. Els nazis, com és sabut, van refinar i intensificar una sèrie de tècniques que abans havien desenvolupat els bolxevics a Rússia i els feixistes a Itàlia.

El nostre present és el resultat d’una voluntat explícita d’evitar les tragèdies que van trasbalsar el món durant la primera meitat del segle passat. Calia educar d’una altra manera després d’Auschwitz, per dir-ho a la manera d’Adorno. Educar contra la barbàrie. La Unió Europea, les Nacions Unides, el protagonisme dels drets humans en les relacions internacionals i la persecució penal dels genocidis són mostres del que hem bastit arran de les lliçons que les ideologies del mal radical ens han ensenyat, sempre amb dolor i sofriment. Dins d’aquestes lliçons, té un lloc principal la que ens recorda que totes les paraules poden ser saquejades, violades i distorsionades per posar-les al servei de projectes destructius. Fins i tot la paraula “pau” pot amagar un monstre en el seu interior si, prèviament, algú ha pervertit el seu significat.

En els darrers mesos, a Espanya, hem assistit a un desconcertant ús de les paraules “nazi” i “nazisme” en la dialèctica política (també parlamentària)  i en el discurs d’alguns mitjans de comunicació. En general, els que han fet servir aquests mots contra els adversaris polítics han estat polítics, periodistes i figures vinculades a la dreta espanyola, entre els quals hi ha dirigents del PP amb altes responsabilitats. Alguns moviments socials reivindicatius, com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), han estat titllats de “nazis”, tot i ser pacífics i fer rebuig explícit de la violència. Amb tot, són polítics, partits i entitats vinculades al nacionalisme català l’objectiu principal d’aquestes campanyes d’intoxicació. L’associació entre nacionalisme català i nazisme s’ha convertit en un trist tòpic quotidià que s’ha instal.lat amb total impunitat. Val a dir que ni el fiscal general de l’Estat ni el Defensor del Pueblo han sortit al pas d’aquesta mena de calúmnies. I cal afegir que tampoc han estat precisament nombroses les mostres de suport al nacionalisme català per part dels sectors teòricament més oberts, informats i progressistes de la societat espanyola. El tel d’indiferència de segons quins entorns és tan o més greu que el setge constant dels portaveus de l’espanyolisme més intolerant, fanàtic i excloent. Que el debat català sobre el sobiranisme hagi estat atacat amb referències freqüents al nazisme, a Hitler i a l’Alemanya del Tercer Reich mostra de manera descarnada quina mena de cultura política forma de debò la base de la democràcia espanyola construïda a partir de 1975. El fet no hauria de ser motiu de preocupació només dels catalans, òbviament.

Potser només un psicoanalista podria abordar seriosament la gran paradoxa que suposa que siguin precisament aquells que no han condemnat mai el franquisme (o que només ho han fet amb la boca petita) els qui es dediquin de manera obsessiva a qualificar de “nazis” els qui formen part d’un moviment polític inequívocament democràtic i pacífic com és el catalanisme o nacionalisme català en totes les seves formulacions, inclosa la que avui representa el nou sobiranisme transversal que han assumit diversos partits i entitats socials. El despropòsit és encara més gran si es té en compte que polítics i organitzacions del nacionalisme català han estat víctimes del franquisme i del nazisme, que fou un aliat poderós de Franco i va contribuir decisivament a la seva victòria en la Guerra d’Espanya. Els nazis van ser col.laboradors imprescindibles en la detenció del president Lluís Companys, que fou executat pel règim franquista després d’una farsa de judici. Els nazis van empresonar i matar molts republicans espanyols i catalans amb la total aquiescència de les autoritats de la dictadura. Els nazis van gaudir d’acollida, simpatia i protecció especial a Espanya després de la Segona Guerra Mundial, mentre eren perseguits a la majoria de països europeus a causa dels seus crims. Malgrat que el franquisme va evolucionar i va adaptar-se a la guerra freda, en els seus fonaments hi ha l’admiració per l’Alemanya de Hitler i l’intent de fer una versió nacionalcatòlica del sistema que havia establert el Partit Nazi amb una combinació única de violència a gran escala, populisme, adoctrinament i propaganda.

Comparteixo la tesi expressada pel filòsof Bernat Dedéu, en un lúcid article aparegut el mes de maig d’enguany a la web de la Fundació Catalunya Oberta, segons la qual “la majoria de líders espanyols citen el nazisme com a exemple d’intolerància per evitar referir-se a un referent d’intransigència molt més incòmode: el franquisme, un règim que encara no ha estat condemnat per la majoria de parlamentaris del PP que monopolitzen el sistema polític espanyol (sota la sempiterna excusa de “no obrir les ferides”)”. Els fets, tossuts, abonen aquesta lectura del jove pensador català, que suggereix que “la següent vegada que ens comparin amb els nazis, per conseqüent, potser la millor manera de contrarestar-los seria justament preguntant: Per què mai no ens acuseu de ser franquistes?” Els fantasmes més horribles de la dreta que té arrels en el franquisme apareixen nítidament en aquestes operacions actuals de desacreditació barroera de l’adversari i deixen al descobert la distància moral entre el conjunt d’Europa (sacsejada pel trauma de la Segona Guerra Mundial i la shoah) i l’Espanya que va quedar al marge del conflicte i va viure -mercès als rebots geopolítics- en una llarga dictadura que hauria d’haver acabat com la de Hitler i Mussolini.

Formulo la meva hipòtesi: la dreta espanyola, que a diferència de les dretes democràtiques europees no s’ha enfrontat de debò amb les clavegueres del seu passat, saqueja el llenguatge més explosiu de la història amb la frivolitat i la mala fe de qui no sent cap sentiment de culpa o de vergonya en relació a una memòria col.lectiva poblada de patiment. El nivell d’ignorància extrem de bona part de les elits espanyoles sobre allò que avui representa el cor ètic d’Europa com a projecte es comprova quan, per exemple, es fa referència a la destrucció dels jueus en els camps d’extermini nazis. Per a qualsevol europeu mínimament instruït, el cas espanyol és tan estrany i ofensiu que s’ha convertit en una particularitat lamentable en el context global.

El crim màxim de la propaganda impulsada avui per la dreta espanyola i els seus amics consisteix a designar els seus adversaris polítics (sobretot els catalanistes) amb una etiqueta que, en canvi, està adherida a la tradició del franquisme, que els és propera, extrem que tothom coneix perfectament. És com si algun assessor de comunicació els hagués recomanat intentar desacreditar radicalment allò que avui consideren la seva amenaça principal abans que ells siguin desacreditats per actuar com a continuadors dels franquistes sota cobertura democràtica. És allò de fer servir la bomba atòmica abans que la pugui emprar l’enemic. És allò d’intentar presentar com un monstre absolut aquell que discrepa.

Estiguem preparats, benvolguts lectors, perquè això només és el començament d’una ofensiva tan miserable com premeditada. Aquesta guerra bruta continuarà.