19 jun 2013 Entre Duran i Junqueras
Malament quan el que sembla una tragèdia imita la comèdia. Malament quan la paròdia no la fan els còmics genials del programa Polònia sinó els veritables protagonistes de la vida pública. Malament rai quan manca contenció.
Les darreres intervencions mediàtiques de Duran Lleida no es pot dir que hagin estat un exemple de lleialtat a Artur Mas. El dirigent democristià no es troba a gust amb l’agenda de rupturisme reformista del líder de CiU, però no hauria de dedicar-se a bombardejar la reraguarda presidencial com si res. Tot té un límit, fins i tot el càlcul personal que oblida els compromisos electorals i considera que els programes dels partits són paper mullat. Mentre, Junqueras i altres dirigents republicans es dediquen obsessivament a recordar que el 2014 ha de ser l’any de la consulta, peti qui peti, en un to d’amenaça al Govern català que no ajuda a construir res, com tampoc hi ajuda que operacions delicades com reduir la plantilla dels mitjans públics siguin deixades en mans exclusives de CiU, perquè ningú vol ser impopular.
Entre Duran i Junqueras, la política de la Catalunya autonòmica que s’enfonsa recorda massa el sainet. Enmig de tots dos, Mas va fent el que pot, a la recerca d’una via que li permeti donar sortida al mandat dels electors de la manera menys dolenta possible, mentre gestiona els escassos recursos que arriben a la Generalitat i suporta les queixes i protestes d’una ciutadania fatigada per la crisi. A un cantó, Navarro proclama federalismes asimètrics que passen per carregar-se el concert de bascos i navarresos. I, en un altre cantó, PP i Ciutadans treballen aferrissadament per abatre Mas, amb la col.laboració dels mitjans que, des de Madrid, disparen contra l’únic president català que, des de 1975, ha desafiat els poders espanyols.
Em sembla que ni Duran ni Junqueras han valorat seriosament que, si Mas cau, ells sols no tindran prou força per fer res. És cert que el líder republicà gaudeix de molta popularitat i puja com l’escuma, però no es pot confondre l’art de fer discursos brillants amb la missió de gestionar un govern i conduir un procés històric sense precedents. És cert que l’home de CiU a Madrid gaudeix de bons i molts contactes dins i fora d’Espanya, però mai -llevat d’uns pocs mesos en l’etapa final de Pujol- ha hagut de quadrar pressupostos i fer llistes de prioritats com a conseller. Siguem clars: Mas es dedica a un ofici d’alt risc que no té res a veure amb el que fan avui Junqueras i Duran. Diem que tots tres fan política, però això és una desfiguració. Junqueras i Duran administren els seus perfils amb més o menys habilitat i la veuen venir mentre Mas és cremat en plaça pública cada jornada, encerclat per dotzenes d’enemics que no fan res més que pensar com expulsar-lo de l’escena.
Dit tot això, Junqueras va en la mateixa direcció que Mas, però discrepen en la resta de coses. I Duran va del bracet de Mas però en una direcció contrària, la qual cosa no impedeix que coincideixin en una pila de coses. En aquesta triangulació diabòlica, Duran encarna un passat que no es resigna a dissoldre’s i Junqueras un futur que confon l’acceleració amb l’eficàcia. Es diu que Mas és presoner d’aquests dos personatges però aquesta conclusió és massa simple. Mas està lligat pel seu sentit extremat del deure i pel seu desengany profund de la política espanyola, que li va venir del tracte amb aquell mentider anomenat Rodríguez Zapatero, molt abans que el TC convertís molts catalans pactistes a l’independentisme. El president de Catalunya és un home a qui Madrid no podrà enredar mai més.
La gestió del temps ho és tot. És la batalla de debò. Mas intenta dominar el temps contra les frenades de Duran, contra les presses de Junqueras i contra l’asfíxia calculada de Rajoy. Això és el cor del procés sobiranista, dit sense retòrica i sense maquillar. Us ho podeu creure o no, però us prego que hi penseu una mica. Algú hauria d’ajudar Mas en aquest fotut combat per agafar el futur sense vendre fum.