01 jul 2013 Sumar els no convençuts
El gran èxit del Concert per la llibertat de dissabte assenyala que el nivell de mobilització del sobiranisme social, gairebé un any després de la Diada del 2012, continua sent molt alt. Dit això, la satisfacció entre les entitats partidàries d’un Estat propi per a Catalunya no hauria d’impedir una reflexió molt profunda, molt realista i molt afinada sobre el veritable repte que se’ls planteja en aquest moment: la construcció d’una gran majoria social que, arribat el dia d’un referèndum o consulta, opti clarament pel camí de la sobirania plena més enllà del marc espanyol.
Malgrat que el darrer baròmetre del CEO indica que el suport a la independència podria ser proper al 56%, altres enquestes i l’anàlisi dels darrers resultats electorals posen en evidència que el discurs sobiranista encara és absent en àrees significatives del país i en àmbits que, des del punt de vista demogràfic, són importants. El fantasma d’un eventual empat entre partidaris i contraris del divorci Catalunya-Espanya és molt present, sobretot tenint en compte que hi ha dinàmiques imprevisibles que només es posarien en marxa en cas que, efectivament, el poble fos cridat a pronunciar-se sobre aquesta qüestió o ens trobéssim davant unes eleccions de tipus plebiscitari. El cas del Quebec, on el sobiranisme és fort però no prou majoritari, pot ajudar a evitar errors.
Certs entorns del sobiranisme català dediquen més temps i més energies a pressionar el Govern Mas i els partits sobre la data concreta d’una consulta que a treballar en l’extensió del concepte d’Estat propi entre aquells ciutadans que estan lluny del catalanisme o que són partidaris de mantenir l’statu quo. Aquest és un punt feble que mereix autocrítica. La història ens ensenya l’estratègia més eficaç. El catalanisme se n’ha sortit quan ha primat la suma i ha persuadit gent molt diversa: catòlics i laics, tradicionalistes i republicans, rurals i urbans, autòctons i nouvinguts, botiguers i proletaris, industrials i intel·lectuals, etcètera. Si el sobiranisme no intensifica l’explicació del seu projecte entre els no convençuts, no traspassarà mai el llindar que li permetrà assolir l’objectiu marcat.
L’optimisme dels mobilitzats no pot tapar que, més enllà de les resistències gegantines dels poders espanyols, la consistència d’aquesta aposta rau en el fet que la solució sobiranista sigui adoptada per molts catalans aliens al catalanisme. No hi ha res més. Ara: al costat d’aquestes febleses, també hi ha sorpreses de signe contrari, que posen en relleu canvis de mentalitat inimaginables fa una dècada. Per exemple, en un recent dinar d’empresaris al Cercle del Liceu, deu dels quinze presents van manifestar-se partidaris, amb tota tranquil·litat, d’una Catalunya independent. La cara de qui havia convocat la reunió, una figura vinculada antany al PP, era tot un poema.