04 ago 2013 Convit a la Festa 2013
Senyora alcaldessa, regidores i regidors, pabordesses i pabordes, amigues i amics,
D’entrada, moltes gràcies per aquest encàrrec tan peculiar que m’heu fet i que consisteix a convidar a la festa els meus conciutadans que, de natural, és gent que té molta tirada a la disbauxa, la barrila i la xerinola de tota mena. Ni el vilanoví ni el geltrunenc –i no diguem la vilanovina i la geltrunenca- ha de menester gaires estímuls per parar les màquines i muntar la gatzara que toqui, amb una bona música i un bon xeflis. Els d’aquí som despresos i descordats, sempre a punt de celebrar una cosa o altra.
És, doncs, un gran honor i una alta responsabilitat prendre la paraula en aquest acte tan solemne i popular alhora, vestit de blanc com una núvia d’abans o com un americano de postal. Em fa il·lusió adreçar-vos aquests mots, amb el desig i l’esperança que, quan sigui gran, algú em convidi a fer també el Sermó del Rei Carnestoltes, l’altre gran discurs sagrat de la nostra tribu.
Enguany, el pregoner és de casa. Em coneixeu i us conec. Ser vilanoví té inconvenients i té avantatges a l’hora de convidar-vos a la festa. El primer inconvenient és que jo sento massa amor i massa desamor cap a Vilanova i la Geltrú per parlar-ne amb la necessària distància i contenció. I el primer avantatge és exactament el mateix que acabo de dir com a primer inconvenient. Les coses són com són: la ciutat i jo ens hem vist les vergonyes des de sempre, des de fa 46 anys i set mesos. Amb l’excepció d’algunes temporades vivint a Barcelona, servidor ha estat fidelíssim a aquesta vila.
Convidar a la festa sembla empresa fàcil: au, vinga, sortiu a ballar, a cantar, a beure i a xalar, i no pareu fins que estigueu ben rebentats. Però aquí no acaba la cosa. Perquè, amb l’excusa del convit a la festa, resulta que l’herald de torn i els ciutadans convocats ens sotmetem, cada any, a una mena de sessió de psicoanàlisi sobre allò que la ciutat és, allò que la ciutat ha estat i, tal vegada, allò que la ciutat vol ser. Diria que del convidador o del pregoner s’espera que faci una mica de bruixot o d’oracle, exercici molt arriscat que em sembla que no em pertoca. Els economistes i els homes del temps ho fan millor. I també saben explicar-se de manera més convincent quan les previsions fallen, que és quasi sempre.
No, no faré pronòstics. No patiu. El futur l’anem creant entre tots com podem, enmig de l’atzar i la necessitat, per molt que tinguem l’ambició de planificar la vida de manera obsessiva. Només podem dir alguna cosa sobre el que ha passat, mai sobre el que passarà. Les dones i els homes som projecte en la mesura que som memòria i és d’aquesta darrera dimensió –la memòria- de la qual vivim els que ens dediquem a ajuntar paraules. A més, no oblideu un fet cabdal: la memòria és la base de la festa igual que és l’origen del desig.
La memòria és la suma de records i d’oblits, de dolor i de joia. La memòria ens proporciona una o diverses identitats, ens permet parlar amb els morts i ens regala un mapa per descobrir continents sempre verges. Sense memòria no sabríem què celebrar ni com, i ens limitaríem a moure’ns com titelles sense esma a la recerca d’algun motiu on aferrar-nos. L’ésser humà és fet de memòria més que d’aigua i per això som animals històrics que ens enyorem del futur com més pensem conèixer el passat.
Gràcies a la memòria ens dotem de mites i de llegendes que ens serveixen per retrobar-nos a la plaça pública i comprovar que continuem vius. Aquesta constatació és el motor de la festa. Aquella pedregada remota de la qual ens ha de protegir la Marededéu de les Neus és una bona història, que ens esperona a superar les dificultats, a treballar plegats, a ser solidaris, i a tenir l’ambició de fer una ciutat i un país més lliures, més justos i més humans. I gràcies a la memòria, els nostres sentits es preparen per viure unes jornades especials durant les quals fem un parèntesi agradós per ser una mica diferents. Lluny de la neurosi productiva, lluny de la dèria comunicativa, lluny de la rutina que ens aclapara. La festa grossa ens connecta amb un univers subtil de colors, olors i sons que relaxen el cos i alliberen la ment. No som nosaltres que fem la festa, és la festa que ens desfà a nosaltres.
El meu primer record de la Festa Major és un concert de banda a la plaça de la Vila, assegut al costat del meu pare i de la meva mare, a mitjan dels anys setanta. És de nit i estic menjant-me un gelat de vainilla. Les dones fan anar el vano amb energia. Corregeixo: el concert no és de banda sinó d’un conjunt –així en deien llavors- que toca temes de moda i porta tres vocalistes, paraula que s’ha perdut: dues noies i un noi; la vocalista rossa balla molt bé. Porta un vestit blau amb lluentons. Torno a corregir: no menjo cap gelat, estic bevent una orxata. Ara dubto: potser la noia que balla tan bé no és rossa sinó una mulata de gran somriure, però aquest detall no quadra gaire amb d’altres referències de l’època. I el grup com es deia? Caravana, Melodía o Quinta Dimensión? Potser el meu primer record de Festa Major és un castell de focs que m’obliguen a veure mentre ploro, perquè el soroll dels coets em fa por i tinc ganes que s’acabin. O potser…
La memòria és necessària però també és traïdorenca, com acabeu de comprovar. La memòria té poc a veure amb la veritat de les coses, té més a veure amb la imaginació desbocada, per això la fem servir per fer novel.les, pel.lícules o convits a la festa. No sé si tot el que he escrit abans ho he viscut de debò, ho he somiat, o hauria volgut viure-ho. Si voleu la veritat, aneu a cercar la història documentada i us explicaran que aquesta Festa Major és filla de la generació de joves que, en arribar la democràcia, va saber reinventar amb força una cultura popular i tradicional que havia estat amagada, desfigurada i manipulada pel franquisme. Si voleu estudiar la història, parleu amb el Bienve Moya, per exemple, que en sap el secret, i amb d’altres persones que us contaran la complexitat de la cultura durant la transició.
Quin és el vostre primer record de la Festa Major? I el millor? Com recordarem, en el futur, la Festa Major d’aquest any? Com explicarem el que avui estem vivint? Travessem temps complicats, d’enormes dificultats econòmiques i socials, de nobles anhels polítics, de creixent demanda de més veritat, de més justícia i de més decència. Travessem dies i mesos que generen moltes preguntes i no tenim totes les respostes. Som ciutadans amb problemes i amb incerteses, però no renunciem a la festa, de cap de les maneres. La festa també és una manera de plantar cara a la por i al desànim, una manera d’expressar que no ens deixem vèncer per les dades més negatives ni els auguris més descoratjadors. El poble que fa festa no es desentén de la realitat, ans al contrari. El poble que celebra és un poble conscient de sí mateix, viu, creatiu, disposat a tirar endavant.
Salvador Espriu, poeta del qual enguany celebrem el centenari, ens ensenya que la festa és una frontissa que uneix la vida i la mort perquè expressa el canvi:
“Quan aquells dits sensibles
toquin músiques fràgils
i lentament vacil·lin
llums canviant de ciris,
surt de la festa. Mira
quanta nit, quina extrema
solitud se t’emporta,
per la rialla, a l’home
justificat i lliure
que neix del teu silenci”
Celebrem, commemoren, festegem perquè ens sabem finits i limitats, microbis dins del magma obscur, enxampats en una breu franja de soroll enmig de dos grans silencis. La festa, amb el seu xivarri, amb l’estrèpit dels coets i la veneració enjogassada pel foc, ens recorda que l’eternitat de l’instant és tot el que tenim i que ens cal aprofitar-la com qui escura el plat i no sap si demà hi haurà cap més àpat. La festa ens fa sentir déus menors, capaços d’aturar la sínia a canvi de retre homenatge al misteri. Com a navegants de mars de vidre, lligats a rituals que cosim i descosim segons les modes i els vents de la història, penyores que som de les nostres pròpies fantasies, genets de cavalls imparables dins un bosc que no té sortida.
Sóc –com sabeu- de Cal Cebeta, el motiu o malnom amb el qual es coneixia el meu avi matern, el Francisco Vidal Sanahuja, àlies Panxo. Sóc també dels Álvaro, una nissaga de vilanovins amb arrels murcianes i valencianes, tots fills o néts del Marcos Álvaro, el meu avi patern que, arribat durant la dècada dels anys vint del segle passat, va treballar una pila d’anys al Griffi. Dic tot això perquè penso molt en les festes majors que van viure els meus avis, vull dir que tracto d’imaginar-me-les. Per exemple: enyorava el Panxo Vidal la Festa Major de Vilanova quan l’any 1912 va marxar a Cuba per fer les Amèriques? Per exemple: enyorava el Marcos Álvaro les festes del seu poble, Torre Pacheco, quan va venir a Catalunya fugint de la misèria?
A un avi, l’aventura antillana no li va sortir bé i va tornar sense haver-se convertit en un indiano triomfant. A l’altre, el somni català li va funcionar, tot i que, amb deu fills per alimentar, les coses no van ser mai fàcils, bo és recordar-ho. A vegades, no tenim prou present la pobresa i la duresa que van patir els que ens han precedit.
Voleu dir que els meus avis van gaudir gaire de les festes majors? No ho sé. Espero que sí. Què era la festa ahir i què és avui? En essència, tenim les mateixes dèries, canvia només el decorat i el vestuari. Per exemple, ells bevien xampany (molt de tant en tant) i nosaltres bevem cava (força sovint). Per exemple, ells designaven com amic algú que havien tocat i avui anomenem amics a presències digitals amb les quals no hem brindat a Can Solà ni hem compartit vagó de rodalia qualsevol matí en què la Renfe conspira per fotre’ns. Jo, com que sóc nascut encara al segle XX, malgrat fer servir Twitter i Facebook, tinc dels amics un concepte molt sòlid i concret.
La festa són també –i sobretot- els nostres amics. Vull dir aquells que hem abraçat, els que hem vist suar al nostre costat, els que hem consolat o ens han consolat, els que ens han aguantat les manies i ens han suportat les borratxeres. No hi ha festa sense amistat i no hi ha amistat sense una mica de festa, això em sembla axiomàtic i imprescindible de ser subratllar ara i aquí. Una festa sense amics és com un xató sense la salsa de xató. És l’amistat allò que atorga sentit profund a la celebració. Jo sóc els meus amics, deia el clàssic. Tenia tota la raó.
Vilanova i la Geltrú és ciutat de festes i d’històries, de marros i de faules. Cada Festa Major que passa tenim més històries per explicar perquè una ciutat és una màquina de produir relats i personatges únics, com sap el meu estimat oncle Baixamar, mariner, amant d’estrangeres i exhippie que enguany s’ha pres vacances a l’agost, per anar qui sap on. Això em fa pensar en el desaparegut Jesús Moncada, l’admirat escriptor de la Franja (on es parla català encara que alguns ho neguin inventant-se denominacions extravagants) que amb tant de talent va construir una literatura a partir de la memòria del seu poble, negat sota les aigües del pantà de Riba-roja. Moncada ens advertia que la memòria és un material que s’ha de tocar amb delicadesa: “En una col·lectivitat petita –deia-, cal anar amb molt de compte. Els mequinensans, però, van adonar-se de seguida que podien confiar en mi. Saben que mai no revelaré les meves fonts d’informació. Així he pogut vèncer reticències, d’altra banda molt comprensibles en un món on tothom es coneix”. Quina gran lliçó! Aplicable també a Vilanova, un lloc on –malgrat el desenvolupament dels darrers anys- tothom es coneix o ho fa veure.
Per això no esmentaré els noms d’algunes històries reals i fascinants que, algun dia, haurem d’escriure. Com la peripècia d’aquell jove periodista local que, als anys cinquanta, va passar de falangista a fer oposició a Franco, fins que va haver de fugir cap a Sud-amèrica, on va acabar convertit en home de negocis; o les aventures d’un misteriós artista nord-americà que un dia, a les acaballes de la dictadura, va aterrar al desaparegut bar Sunset i va començar a fer amics, als quals confessava que vivia d’un “little money”, per dissimular que potser era agent de la CIA. La realitat sempre supera la ficció, sigui dit amb el permís de l’amic Màrius Serra, que en el seu convit a la festa del 1996 ens explicava que uns policies l’havien retingut tota una nit en companyia d’altres estiuejants.
No tinc temps per fer-ho, però m’agradaria investigar les festes majors d’altres dècades, amb visitants notables enganxats al paisatge local, com ara Chesterton, Eugeni d’Ors, Josep Mª Junoy o César González-Ruano, que en les seves Memorias va escriure literalment: “También conocí al pintor y extraordinario grabador Juan Cristóbal Ricart (sic), que vivía en una casa antigua y de mucho empaque en la Rambla Principal de Villanueva”. La memòria, ja us ho deia, és traïdorenca. I també voldria recollir detalls sobre les festes majors del nen Francesc Macià, les del vell Víctor Balaguer i les del jove Josep Piqué, per esmentar alguns pròcers, sense deixar de banda l’eminent Joaquim Ros i Lasalas, aquell boter vilanoví que fundà una impremta a la localitat cubana de Matanzas i que, més tard, participà en la redacció de la Constitució Catalana de l’Havana.
La festa sempre va i ve, com la memòria. No es crea ni es destrueix, només es transforma, com la matèria i com l’Orquestra Matiz. La Festa Major truca altre cop a les nostres portes, deixem-la entrar, cuidem-la, que sigui la nostra convidada d’honor durant uns dies memorables. I donem les gràcies a totes i cadascuna de les persones que fan possible amb la seva il·lusió, el seu treball, el seu temps i el seu talent que la resta de ciutadans puguem gaudir d’un magnífic programa d’actes.
Amigues i amics, pabordes, autoritats, forasters i convilatans: us convido a xalar de valent, a sortir al carrer i a viure en pau i en llibertat aquesta festa grossa, que és de tots.
Moltes gràcies.
Visca la Festa Major!