15 jul 2013 Esgotament del règim
El cas Bárcenas, a diferència d’altres episodis anteriors relacionats amb la corrupció i el finançament dels partits, fa la impressió que, a més de ser un gran problema per a la dreta espanyola i una part de les elits que hi confien, és també l’expressió d’una crisi profunda del règim polític que es va construir a partir de la transició. Per això és tan estrany veure Pérez Rubalcaba demanant la dimissió de Rajoy, com si el líder socialista no hagués format part dels governs de González. El fet és que Rajoy i Rubalcaba són producte d’una mateixa època i d’un idèntic concepte de democràcia.
Quan el PSOE va perdre el poder l’any 1996 a causa de diversos escàndols de corrupció, una de les banderes dels populars era la regeneració democràtica, Aznar (que és qui va designar Rajoy successor) es presentava com un governant rigorós i vigilant, que no permetria que les institucions fossin utilitzades pels espavilats de torn. Aquella dreta renovada pretenia convertir-se en el motor d’una segona transició, que havia d’aprofundir encara més en la modernització que els socialistes havien impulsat des del 1982. Avui, el resultat de les alternances González-Aznar-Zapatero-Rajoy és una foto que s’assembla massa -salvant totes les distàncies- a la postal antiga de la Restauració, la llarga etapa en la qual conservadors i liberals es repartien les tandes al govern per tal que res no canviés. Els cacics d’avui s’han adaptat a les estructures autonòmiques.
Si anem més enllà de les batalles de famílies dins del PP o dins del PSOE, si ens mirem aquest quadre des de lluny, és inevitable detectar-hi símptomes d’esgotament del règim que va formalitzar la Constitució del 1978. La crisi ha accelerat les contradiccions entre la societat i uns instruments de representació -els partits- cada cop més rovellats. Això obre la porta -com assenyalen les enquestes- al creixement o sorgiment d’altres partits i moviments. Que algú com Rosa Díez -del mateix planter que Rubalcaba i Rajoy- es postuli com la regeneració ens avisa de les trampes del moment.
A Catalunya, la pèrdua de força electoral de CiU i del PSC respon a un esgotament similar, sobre el qual s’afegeix la desconnexió que una part de la societat catalana ha fet del projecte espanyol, perquè no dóna respostes als problemes i és percebut com el gran obstacle a un repartiment més just de la riquesa i el benestar. Per això el sobiranisme és -com ho era el catalanisme del 1901- l’únic regeneracionisme que desafia l’statu quo. I per això -paradoxalment- un home d’ordre i criat dins la política del sistema com Mas s’ha convertit en gestor d’una ruptura tranquil·la i en la figura més odiada per les elits de Barcelona i Madrid. Així les coses, els que diuen que volen salvar CiU i el PSC del vendaval encara no han entès que, avui, les coses funcionen de baix cap a dalt i no a l’inrevés.