21 ago 2013 De música i de felicitat
Vaig treure’m un gran pes de sobre quan vaig llegir que a Josep Pla li agradava la música dolenta. Va ser una sensació semblant a la que vaig sentir quan vaig llegir les explicacions de Gaziel sobre els museus italians i la saturació que produeix veure moltes obres d’art en poques hores. Som humans i no sempre podem ser sublims. Al contrari, la majoria dels dies som vulgars i fem coses que no tenen cap gràcia. Jo també confesso que, algunes vegades, em deixo portar per allò que es deu considerar música dolenta: cançonetes de temporada, èxits comercials de laboratori i tonades de fira. Reconec que són músiques que no passaran a la història i que no em donaran pedigrí com a melòman en cap reunió social, però gairebé tothom té una part de la seva ànima venuda al xaronisme més descarnat.
Vivim envoltats de músiques, musiquetes i musicotes. No faré ara un elogi místic del silenci, que és una matèria escassa que hauríem de consumir amb més assiduïtat. Resulta obvi que el silenci és imprescindible per a fer certes coses i, sobretot, per a no fer res. L’art de badar està molt relacionat amb uns nivells baixos de soroll que permetin la desconnexió del cosmos trepidant. Dit això, l’acumulació musical que patim té un efecte terrible per a la nostra espècie: anem perden la capacitat d’escoltar de debò. Sentim moltes coses i no escoltem res. Les orelles se’ns van tornant com de cartró i ens és igual el so d’una traca valenciana que un fragment de Mozart. Exagero una mica, ja ho sé. Però és un fet provat que escoltem molt malament. I escoltar és una manera important de captar informació del món.
L’excés de música ens fa menys aptes per a conèixer el nostre medi però potser ens fa més feliços. Ignorants però contents. És una hipòtesi de treball com qualsevol altra. Si una universitat americana pagués un estudi d’aquesta mena, podríem tenir grans sorpreses. Amb tot, els meus viatges en tren i en metro em permeten afirmar que bona part de la música que escolta el personal en aquests transports públics té un caràcter defensiu, de cuirassa. Els auriculars ens aïllen i ens permeten simular soledats enmig de la massa i, sobretot, no sentir les músiques invasives d’altri. Música contra música i contra xerrameca i cridòria. Música per ser menys infeliços més que música per celebrar la felicitat. És una distinció pertinent que apunto de cara als historiadors dels nostres costums.
Ara, que som en època de revetlles i xous similars, em sembla obligat esmentar que la música que mereix tal nom és, per damunt de tot, la que algú toca davant nostre. La música és la música en directe i els enregistraments són sempre un substitutiu que vol traslladar una experiència passada. Mentre escolto un disc sensacional que Tete Montoliu va enregistrar l’any 1976 –Words of Love– m’emociono però em falta alguna cosa, tot i el geni del gran pianista català. Puc imaginar-me l’escenari i els dits del Tete, i puc imaginar-me els focus i la respiració de la gent que envolta el mestre, però no sóc allà on la música flueix. El temps i l’espai són uns altres i això que ara surt del disc és meravellós però no deixa de ser una empremta d’un moment màgic que ja no tornarà. Bec una mica de ginebra de Menorca amb aigua de sifó –una pellofa, en diuen- i brindo amb humilitat per la música que ens recorda tots els dies que encara no hem viscut. I escolto el món que no tinc i els minuts que se’n van.