05 set 2013 Lliçons de King
Sempre m’ha interessat el moviment dels drets civils als EUA, per tres motius: l’objectiu que perseguia, la seva estratègia i metodologia, i l’impacte que ha tingut i té en altres moviments socials i polítics posteriors. Fa poc, es commemorava el cinquantè aniversari de la Marxa a Washington, la manifestació més important dels negres nord-americans, un acte on Martin Luther King va aconseguir sintetitzar els anhels de molta gent amb la famosa frase “Tinc un somni…”. Més enllà de l’emoció èpica d’aquelles paraules i més enllà també de la capacitat del moviment afroamericà per transformar la política en el cor de la primera potència mundial, hi ha les lliçons que representa el lideratge de King i el treball de milers d’activistes d’una causa que, enmig de les prioritats de la guerra freda, semblava destinada a estavellar-se contra unes estructures inalterables i uns interessos fortíssims.
La primera lliçó de King és l’astúcia a l’hora de trobar el punt feble del sistema que mantenia milions de ciutadans en una situació d’opressió i segregació permanent dins d’una República que es presentava al món com el gran aparador de la democràcia. La clau de volta va ser la denúncia de les lleis injustes que s’aplicaven amb total normalitat, sobretot als estats del sud. Fer avinent allò injust que ha esdevingut habitual va ser el primer mèrit del teòleg que dirigia el moviment. A la Carta des de la presó de Birmingham -un dels textos polítics més importants de King-, invoca sant Agustí per argumentar que una llei injusta no és llei i que “hom té la responsabilitat moral de desobeir normes injustes”. Sosté que les lleis segregacionistes són “moralment equivocades” i remarca -de la mà del filòsof jueu Martin Buber- que aquestes lleis transformen les persones en coses, com passava de manera també “legal” amb l’esclavitud, fins a l’abolició promoguda pel president Lincoln al final de la guerra civil. La fonamentació ètica d’aquella causa política dóna una força extraordinària als seus militants.
La segona lliçó de King és el mètode de la desobediència civil i la no-violència, d’una manera imaginativa i audaç, i tenint molt en compte el paper dels mitjans de comunicació, sobretot la televisió, un factor que va ser determinant a l’hora d’aconseguir ressò internacional i adhesions a la causa dels drets civils entre els blancs més informats i les elits polítiques, econòmiques i culturals que influïen en les grans ciutats del nord i la capital federal. Les imatges televisives de la brutalitat repressiva de les forces policials dels estats del sud contra les manifestacions dels afroamericans van sensibilitzar l’opinió pública i van accelerar les decisions dels legisladors i de la Casa Blanca. Els governadors racistes no eren conscients d’aquest canvi cultural i això els va sorprendre. Amb tot, cal recordar que, en un moment determinat, a la violència exercida per les autoritats segregacionistes estatals s’oposa la violència legítima del poder federal, que apareix per fer complir sentències i normes noves contra la discriminació. Primer Kennedy i després Johnson no tenen altra opció que plantar cara a la reacció amb els fusells. És quan veiem, per exemple, tropes de l’exèrcit i agents de l’FBI escortant estudiants negres que volen anar a classe.
La tercera lliçó de King és saber entendre i potenciar el paper de les masses i del carrer en una lluita que havia deixat de ser la rutina irrellevant d’unes minories negres i desunides que es dedicaven a litigar de manera improductiva durant dècades. El moviment dels drets civils va fer un salt històric perquè va comptar amb un gran líder però va triomfar perquè va assolir una magnitud sense precedents al carrer. Uns anys abans, el coratge individual de persones com Rosa Parks (que va ser la primera que va negar-se a cedir el seient del bus a un blanc) havia posat la llavor d’aquesta mobilització tan ben cohesionada. El reformisme del president Kennedy no hagués anat tan lluny si King i el moviment no haguessin mantingut la pressió durant mesos i mesos en moltes ciutats. Per cert, el famós capellà baptista no s’estalviava les crítiques als blancs moderats, entre els quals hi comptava el president, a qui acusava de posar l’ordre per davant de la justícia. A mitjan 1963, la perspectiva de guerres racials a tot el sud més l’interès que tenia en aquesta qüestió Robert Kennedy, fiscal general, va fer que la Casa Blanca decidís demanar al Congrés una llei ambiciosa de drets civils. Finalment, King va reconèixer que les propostes del president “portarien la nació a un gran avanç cap a la realització dels ideals de llibertat i justícia per a tothom”. Per primer cop, la política feta des de baix aconseguia forjar un nou marc legal en benefici dels sectors més desfavorits, amb tot el que representava la incorporació de molts votants negres.
La quarta i darrera lliçó de King és la combinació afinada d’idealisme i de pragmatisme, de coratge i d’intel·ligència. El doctor King va assumir el conflicte amb determinació però, a diferència de Malcolm X, no creia en la lluita armada. Sabia que la causa dels afroamericans només tindria una oportunitat si era inclusiva i no era percebuda com una venjança contra l’Amèrica blanca. Va saber interpretar el moment sense por.