21 oct 2013 Aguantarà aquesta societat?
L’incident protocol·lari de dijous passat a Foment del Treball és enganyós perquè, en lectura superficial, alimenta la creença que hi haurà un xoc de trens quan, en realitat, el gest de Sáenz de Santamaría respon perfectament a una estratègia menys dramàtica, adoptada pel Govern Rajoy per combatre el sobiranisme català i evitar qualsevol consulta sobre el futur de Catalunya. Aquesta estratègia consisteix en una suma d’accions que podem observar des de fa mesos: asfixiar financerament la Generalitat, subratllar que el poder de debò és a Madrid, intentar desacreditar el president de Catalunya, propagar el catastrofisme sobre la proposta d’independència i explotar la desunió entre els partits catalans. El resultat que els poders formals i fàctics d’Espanya busquen -això ho ha escrit també Rafel Nadal- és que la societat catalana, un cop cansada i espantada, deixi de mobilitzar-se per poder votar, es regiri contra Mas, i acabi pensant que conformar-se amb el que hi ha és el mal menor.
El pronòstic dels estrategs del PP és que el moviment sobiranista es desinflarà a partir de la suma de la pressió intensa de Madrid i el previsible retrocés electoral de CiU, un marc al qual també afegeixen la ruptura entre Unió i Convergència i -no siguem ingenus- l’aparició de noves notícies escandaloses -reals o fabricades- que afebleixin els lideratges polítics del sobiranisme. Ja sabem que els casos de corrupció no afecten gens l’espanyolisme del PP i del PSOE però serveixen, en canvi, per assegurar que tot el catalanisme/sobiranisme està podrit.
L’estratègia de Madrid parteix d’una previsió: una societat com la catalana, acostumada a un nivell de benestar determinat, no aguantarà l’estrebada i acabarà frenant quan les coses es compliquin materialment (encara més) per a cada ciutadà. És com si, a la vista de l’enorme inquietud que va imperar a Espanya entre el 1975 i el 1978, algú hagués suggerit que no pagava la pena caminar cap a la democràcia. De fet, els nostàlgics del franquisme deien això i deien coses pitjors. Però, llavors, els gestors de la transició i les elits que els acompanyaven feien crides constants a la confiança.
Ningú no sap com i de quina manera la societat catalana acabarà reaccionant davant l’estratègia de desgast adoptada per Madrid. Però sí que sabem -i aquí és on fallen les anàlisis fetes des de fora de Catalunya- tres coses destacables: el nou moviment sobiranista funciona de baix cap a dalt, hi pesen molt les noves generacions alliberades de les pors de la transició, i parteix de la constatació empírica i racional dels greuges amb Catalunya que, a més, l’estratègia del Govern Rajoy confirma diàriament.
Madrid ofega, però el repte principal del sobiranisme és avançar cap a la difícil consulta fent servir vells partits que formen part d’un món infantat per les claudicacions.