ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Elles no podien votar
4879
post-template-default,single,single-post,postid-4879,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

21 nov 2013 Elles no podien votar

Aquests dies fa vuitanta anys que totes les dones van poder votar, finalment, a Espanya. Això va passar en les eleccions generals que es van celebrar el 19 de novembre del 1933. Va ser una fita important que va costar incomptables esforços i que sovint -els homes- deixem de banda quan parlem de la batalla per implantar la democràcia i els drets més elementals. La lluita de les dones per assolir una igualtat plena -això avui encara és un objectiu pendent en certs àmbits- hauria de ser una causa de qualsevol ciutadà conscient que una societat és lliure i justa quan no es fan exclusions per raó de sexe, color de pell, origen, creences, etcètera. El dia que les dones van votar per primer cop, tots vam ser una mica més lliures i civilitzats. Això, aleshores, no es veia d’aquesta manera. Els prejudicis, els costums i els valors reaccionaris -també entre homes d’esquerres- contaminaven el debat i el feien molt difícil.

Josep Lluís Martín Berbois, un jove i molt ben preparat historiador, ha escrit i publicat un llibre que recomano per comprendre perfectament que la batalla pel vot femení no va ser un fet marginal sinó un assumpte central en la creació d’una cultura democràtica a les Espanyes del segle XX. El seu estudi, Ignorades però desitjades. La dona política durant les eleccions de la Segona República a Catalunya, ofereix una explicació clara i molt documentada d’un procés envitricollat i apassionant del qual -em sembla- hem parlat poc. Mentre resseguim les peripècies de les dones que van ser capdavanteres del primer moviment feminista, ens adonem de les febleses i contradiccions d’una etapa que hem tendit a mitificar des del nostre present.

El període republicà va representar avenços socials i culturals innegables, però la lliçó principal que extrec de les pàgines de Martín Berbois és que una societat no es transforma tan ràpidament com es passa d’un règim a un altre; és més fàcil fer caure un rei que no pas modificar la mentalitat de milions de mascles acostumats a veure les dones únicament com a esposes, mares i encarregades de la llar. Aquesta llei val també per al pas del franquisme a la democràcia, atès que escric aquest paper el 20 de novembre: després de Franco, a Espanya no hi va haver cap desfranquització ni res de semblant al que va ser la “desnazificació” que van imposar els aliats a Alemanya a partir del 1945. D’aquí plora la criatura, com ha tingut el detall de recordar-nos Aznar en parlar de presidents empresonats.

Els polítics republicans, sobretot els de partits d’esquerres, posaven com a excusa per frenar el vot femení la por a la manipulació del criteri de moltes dones per part de les dretes i, sobretot, de l’Església, que llavors tenia més influència que en els nostres dies. Paradoxalment, Victoria Kent, una de les grans figures del feminisme espanyol, volia ajornar aquest avenç perquè pensava que la majoria de les dones encara no estaven preparades. En canvi, Clara Campoamor considerava un error de greus conseqüències posposar la qüestió: “Salváis a la República -va proclamar-, ayudáis a la República atrayéndonos y sumándonos esa fuerza que espera ansiosa el momento de su redención”. Curiosament, el llavors anomenat “problema catalán” penetrava en aquesta discussió sobre el vot de les dones. Al Parlament espanyol, Lluís Companys va deixar anar l’avís següent, que va quedar al diari de sessions: “Ya sé que toda España no es Catalunya. En Catalunya, el voto de la mujer no perjudicará, sino que será un extraordinario refuerzo para la República española. (Grandes rumores. Un Sr. Diputado: ‘¿O para la República catalana?’)”. El nivell i el to de certs arguments i atacs en contra del vot femení durant els anys trenta recorden moltíssim el nivell de certes expressions que actualment es fan servir per desfigurar i ridiculitzar el dret a decidir dels catalans.

El resultat dels comicis semblava donar la raó als progressistes reticents: les dretes van guanyar a Catalunya i al conjunt de l’Estat. Això va servir perquè les esquerres trobessin un cap de turc al qual culpar de la seva derrota, anàlisi que -per exemple- Manuel Azaña no va compartir. En aquest sentit, Martín Berbois se suma a les conclusions de la professora Mercedes Vilanova: “El comportamiento electoral de la mujer fue similar al del hombre y, por lo mismo, la victoria conservadora se debió tanto al voto del hombre como al de la mujer”. En les eleccions del febrer del 1936 el triomf va ser per a les esquerres, a Catalunya i a tot Espanya, la qual cosa va servir per entendre que el sexe de l’elector no era un factor que distorsionés les tendències generals.

Carme Karr, una de les grans promotores del protofeminisme català de principis del segle XX, escriptora, activista i política vinculada a la Lliga, va ser especialment lúcida quan va detectar que la base de l’emancipació de la dona era l’accés a la formació i la cultura. Ella va denunciar obertament el tipus d’educació encarcarada d’inspiració religiosa que rebien les noies de les classes benestants. Les seves idees xocaven amb el context benpensant i conservador en què es movia, però van servir per obrir camí a les dones que van venir després. Durant dècades, els homes van afirmar que veure dones votant era “impossible”. Un altre pronòstic erroni.

Etiquetes: