28 oct 2013 Càrrecs de goma
El cas d’Ester Quintana -que va perdre un ull presumptament per l’impacte d’una pilota de goma llançada pels Mossos d’Esquadra el dia de la vaga general del 14-N- ha obligat el conseller Ramon Espadaler a declarar que s’estudiarà la substitució d’aquest material dels antiavalots. El departament d’Interior ha perdut la batalla de l’opinió pública sobre les pilotes de goma i ja no hi ha marxa enrere. Manel Prat, director dels Mossos nomenat per l’anterior conseller, Felip Puig, continua al capdavant del cos malgrat les dures crítiques de l’oposició. Després de l’etapa de l’ecosocialista Joan Saura en aquesta conselleria tan sensible, s’esperava que l’arribada de CiU al Govern representés una orientació més professional i menys polèmica. Malauradament, sovintegen les controvèrsies sobre unes polítiques que la ciutadania viu sempre molt directament.
S’explicava durant l’etapa del conseller Saura que els Mossos se sentien molt desmoralitzats i abandonats. També es deia que la manca de sintonia entre responsables polítics i comandaments tècnics de la policia de Catalunya havia tocat fons. Un dels retrets més forts que es feia al llavors president Montilla era haver donat als seus socis d’ICV la gestió d’un departament que necessitava més eficàcia i coneixement que ideologia i ganes de complaure la parròquia.
Puig tenia, a finals del 2010, una magnífica ocasió de demostrar que confiava més en els professionals a l’hora de nomenar el director dels Mossos, però va preferir algú de confiança política, una opció que Espadaler no ha corregit. Es pot defensar que un conseller no sigui expert en la matèria que li han encarregat si té un determinat pes polític i ha acreditat capacitat de gestió, però això no val per als càrrecs que té per sota. No s’explica que trobem alguns directors generals i alguns secretaris de govern que no tinguin formació ni experiència en l’àmbit que han de dirigir. Un govern no és lloc per fer un màster. Els partits no tenen prou en compte que el primer criteri de repartiment de càrrecs hauria de ser, a més del nas polític, el domini d’una determinada matèria. El descrèdit de la cosa pública també prové d’aquesta manca de sentit comú.
El president Mas ha nomenat consellers d’una autoritat inqüestionable des del punt de vista polític i tècnic, com poden ser Mas-Colell, Homs, Rigau, Puig, Mascarell o Munté. Ara, la complexitat d’una administració com la catalana exigeix que tots aquells que prenen decisions rellevants en la segona i tercera línia puguin acreditar -davant de funcionaris i ciutadans- un coneixement rodat del que tenen entre mans. Altrament, els problemes tendeixen a complicar-se i el responsable polític de torn acaba sent presoner de criteris que no pot valorar, de dinàmiques que no entén i de fenòmens que no sap interpretar.