11 des 2013 La política dels llepafils
Governar a Catalunya no és com governar a cap altre país del món, és molt pitjor. Moltíssim. I això no té a veure, curiosament, amb l’statu quo de la nació. És una cosa que ens passa ara, que som comunitat autònoma, i que ens passarà també (em temo) si arribem a ser un Estat independent. Som víctimes del que anomenaré la política dels llepafils: això no m’agrada i allò tampoc. El casament indi de Shristi Mittal i Gulraj Behl a Barcelona ha tornat a generar les queixes i crítiques de determinats sectors, inclosos alguns polítics que, com els d’ICV, tenen experiència del que és gestionar les institucions i promoure la capital catalana i el país.
Encara que la família del gran magnat de l’acer mundial es gasti milions d’euros a Barcelona, generi ocupació temporal i serveixi de gran espot entre l’opinió pública índia i asiàtica en general, hi ha qui només veu problemes i mals en aquesta operació de turisme d’alt nivell. Hi barregen atacs de tot tipus: que si és un esdeveniment immoral, que si l’estètica és xarona, que si s’ha privatitzat un museu nacional, que si no ens podem vendre als rics d’aquesta manera… Segons alguns vigilants de les essències, quan arriba un dels homes més rics del planeta i vol que Barcelona sigui l’escenari del casament de la seva neboda, el que tocaria és dir-li que marxi perquè aquí no el volem. Quina gran intel·ligència! Quina visió de la jugada! Quin sentit de la responsabilitat! Alguns barcelonins són tan especials i tan guapos que fan fàstics a qui adora la nostra ciutat i està disposat a abocar-hi els diners a cabassos.
El psiquiatra nacional de guàrdia ja va tenir feina quan Sheldon Adelson va estar negociant amb el Govern per mirar d’ubicar Eurovegas a Catalunya. Llavors, els llepafils ho tenien més fàcil: el joc és una indústria estigmatitzada, Adelson té o ha tingut problemes amb la justícia en alguns països, i el seu projecte implicava diversos canvis legals que l’administració catalana no podia assumir. S’hi van mobilitzar en contra des de Montserrat als marxista-leninistes de postal. A més, darrere d’Eurovegas, hi ha el capital jueu nord-americà que, com saben totes les ànimes pures de la Catalunya correcta i santa, és un dels instruments més recargolats del mal. Per sort, Adelson va triar Madrid i la cort d’àngels i arcàngels de la tribu va cantar victòria.
Què volem? No ens agraden els casaments dels milionaris indis, ni el gust de la nova classe mitjana russa, ni les aficions dels rics xinesos, ni les preferències dels turistes que arriben en creuer… El nostre ideal suprem és poder viure només del turisme cultural, discret i ecològic que es desplaça en bicicleta i visita esglésies romàniques mentre assaboreix la cuina de quilòmetre zero. Volem un món que quadri perfectament amb les nostres fílies i fòbies, la realitat ens fa angúnia i ens dediquem –enmig d’una crisi econòmica sense precedents- a elucubrar sobre la dimensió ètica del cavall blanc del nuvi indi. Som així de fins, som així de savis.
Tenim, col·lectivament parlant, una gran autoritat per fer de llepafils. Com tothom sap, els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 van ser una obra de beneficència que es va organitzar –amb la col·laboració també dels amics d’ICV- per salvar els pobres i bastir aquella anhelada Utopia que descriuen els llibres antics. I Samaranch era –recordeu-ho- com la Mare Teresa de Calcuta en patinet.