16 des 2013 Unitats i majories

L’acord per la pregunta i la data del referèndum sobre el futur de Catalunya ha estat celebrat com una petita victòria pel camp sobiranista, per tres motius: perquè desmenteix els foscos pronòstics fets des de dins i fora sobre la capacitat dels partits d’endreçar el procés; perquè rebaixa la desconfiança entre els líders compromesos en aquesta empresa, i perquè reubica el debat de la causa catalana en l’eix democràcia-immobilisme en comptes de mantenir-lo en la dialèctica independentisme-unionisme, la qual cosa facilita la pedagogia internacional del sobiranisme i complica les raons de Madrid.

Dit això, cal ser realistes i assumir que la unitat d’acció democràtica que garanteix la pregunta entre independentistes (CDC, ERC i CUP) i altres (Unió i ICV) té un risc evident, com ha assenyalat justament en aquest diari Jordi Graupera: complica la fabricació d’una majoria clara a les urnes, perquè la tria binària es transforma en una consulta que és, a la vegada, un referèndum concret sobre la secessió de Catalunya (Estat independent) i, de forma derivada, una enquesta inconcreta sobre de quina manera Catalunya podria continuar dins d’Espanya (Estat). A més, aquesta segona possibilitat és un assumpte que, òbviament, dependria de l’impuls del Govern espanyol i no pas del Govern català o dels partits catalans. Amb tot, una de les grans virtuts de la pregunta és que ho posa molt fàcil als socialistes catalans per sumar-se al dret a decidir i desmarcar-se de les posicions de PP, PSOE i C’s. Veurem transformar-se l’espai socialista català a gran velocitat.

Sóc dels que pensen que el referèndum no es farà perquè l’Executiu Rajoy no ho permetrà i perquè Mas (d’acord amb Junqueras) evitarà aquest tipus de topada a canvi d’unes plebiscitàries. Unes eleccions al Parlament permetran comptar per la porta del darrere el suport social a un Estat independent però implicaran -probablement- el trencament de la unitat pel dret a decidir que va fixar la foto de dijous. Una consulta amb una pregunta com la confegida afavoreix una geometria de posicions des d’Unió i des d’ICV que uns comicis, en canvi, limiten. Què passarà amb CiU i Duran? Què propugnaran els líders ecosocialistes?

Hi ha una unitat política considerable i una unitat social folgada a favor d’un referèndum. Mentrestant, la construcció d’una majoria electoral per l’Estat independent no està assegurada i l’opció d’un Estat a seques, vagament federalista sense dir-ho, suggereix més un hipotètic bloqueig tàctic a la secessió que no la formulació d’una altra forma (plurinacional) de fer Espanya. L’autoexclusió del PSC fa que el federalisme sigui, de facto, un discurs merament anti, no una alternativa que competeixi de tu a tu amb l’independentisme. Els partidaris del sí-sí són els únics que, per ara, fan política. Aquest és el seu avantatge.