27 gen 2014 Són uns sentimentals
El meu article d’avui arrenca del que va publicar dissabte aquí Fernando Ónega. Ja ho he dit altres vegades: aquest gallec és un dels escassos comentaristes de Madrid que intenta entendre el que passa de debò a la societat catalana. Coincideixo amb Ónega quan diu que la convenció que ha muntat el PP a Barcelona aquest cap de setmana no donarà grans resultats, excepte -afegeixo jo- per al sobiranisme, que guanya partidaris cada cop que Rajoy, Cospedal, Montoro, Fernández Díaz o Sánchez-Camacho obren la boca. En aquest sentit, és especialment immoral que la líder dels populars catalans hagi comparat el drama de la violència al País Basc amb la situació a Catalunya. Aquesta mania d’associar el procés català a ETA és grotesca, ofèn molta gent i posa de manifest el poc respecte a la veritat que tenen els estrategs del PP.
Té raó Ónega també quan assenyala que ni el discurs legal ni el discurs de la duresa (de la por, segons l’interpretem molts) faran canviar de posició les moderades classes mitjanes que s’han apuntat al projecte independentista. Al contrari, molts indecisos esdevenen automàticament independentistes en sentir les amenaces del Govern espanyol i del PP. Només el discurs econòmic -apunta el col·lega- podria tenir incidència en la gent, però afegeix que “no hi ha hagut mai un missatge realista que s’imposi a l’èpica del sector del poble català que s’ha fet a la idea de l’Estat propi”. Cert, amb matisos: el sobiranisme mou més gent parlant del dèficit fiscal que invocant els fets del 1714, mira més al futur que al passat. Aquesta convenció era la gran ocasió per aportar arguments racionals sobre la continuïtat de Catalunya a Espanya, basats en els interessos i en les realitats del dia a dia. No es va aprofitar. Vam tenir altres coses, com el túning taxidèrmic de la figura del president Tarradellas, un abús que fa riure, tant com les cites recurrents de Verdaguer, Maragall o Espriu.
Rajoy i els seus han explotat el registre sentimental i romàntic, propi del XIX. Han regalat el discurs de la racionalitat al sobiranisme. S’estimen més cantar allò de “Que viva España…” i confiar en Santa Teresa. Montoro va prometre que publicaria les balances fiscals per demostrar que els catalans fan un gran negoci si continuen a Espanya, però s’ha desdit i ha fet el ridícul. Resulta molt sospitós que el PP amagui les xifres que explicarien quina mena de relació -injusta segons molts experts- hi ha entre una societat que contribueix de manera principal a les arques de l’Estat i els poders que han de redistribuir aquests recursos. Tan poc segurs estan Rajoy i el PP de l’atractiu que Espanya representa per als catalans quan pensen en la virolla? Suposo que el CNI deu dedicar la major part dels esforços a corregir els efectes inesperats de l’estratègia que ha fixat la Moncloa per seduir la societat catalana.