19 feb 2014 Una mentida no és una opinió
Fa pocs dies em va passar una cosa que indica fins a quin punt el debat sobre el moment polític de Catalunya està ple de trampes i de sorpreses. Durant una tertúlia al programa de Josep Cuní a 8tv, es va parlar del manifest que uns directius d’empresa estrangers –molts d’ells alemanys- han escrit per fer saber que són totalment contraris a la independència del nostre país. Quan em va tocar de dir la meva sobre la qüestió, vaig considerar que tothom pot, com és natural, intervenir en aquest debat, però també vaig subratllar que un dels arguments principals d’aquests homes de negocis és tan fals que desacredita i desfigura tot el seu discurs. Em referia al fet de posar al mateix sac el moviment sobiranista català –cívic, democràtic i pacífic- i els nacionalismes europeus agressius, expansius, ètnics i genocides que han provocat guerres, crims i desgràcies terribles. En aquest manifest, s’afirma que el catalanisme sobiranista és tan perillós com aquells fenòmens de trist record que van costar milions de vides.
En acabar el meu torn, pensava que cap dels meus contertulians discreparia en aquest punt, perquè és una evidència històrica i documentada que el catalanisme mai no ha tingut res a veure amb nacionalismes armats d’Estat com l’alemany, el francès o l’espanyol, i encara menys amb expressions totalitàries d’aquests nacionalismes, com el nazisme o el franquisme. Joan Carles Girauta, un dels meus companys de tertúlia, no va dir res al respecte, però Antonio Franco, l’altre contertulià, va replicar-me que l’analogia que feien els directius alemanys només era un opinió, perquè “és el seu punt de vista”. La meva perplexitat va ser majúscula. Sobretot venint d’algú que, des del federalisme, repeteix que cal una discussió tranquil.la sobre el país.
Em resulta incomprensible que algú que ha dirigit diaris durant tants anys, com és el cas de Franco, no tingui clar que una mentida no és mai una opinió sinó un error i que, com a tal, no serveix per justificar cap posició. Davant les càmeres, vaig intentar explicar-li que la credibilitat del que defensem depèn, justament, de la veritat dels arguments que triem. Ell, per replicar-me, va deixar caure que els directius alemanys tenen dret a dir el que vulguin, la qual cosa va augmentar la meva perplexitat. Hi ha un dret a la mentida? La democràcia necessita debat públic, però ha de ser un debat de qualitat. No pot ser un debat a partir de fal·làcies i falsedats, perquè llavors el que domina és el soroll i els malentesos.
Abans d’acabar l’intercanvi dialèctic que vam mantenir a 8tv, Franco també va amollar que “el límit final entre el que són les dades i les opinions és una cosa molt complicada”, una idea que em sembla massa postmoderna i massa relativista per a un professional tan experimentat com ell. Tots sabem que el periodisme és una interpretació de la realitat que depèn de la tendència de cada mitjà, però aquesta interpretació pot partir de dades fiables o pot partir de dades falses. És l’elecció de les dades allò que, finalment, ens fa més o menys creïbles davant el públic, amb independència de la línia editorial que tingui cadascú. Tot això em sembla molt elemental, per això resulta significatiu que avui, a Catalunya, calgui recordar-ho.
Una mentida mai no és una opinió, vull remarcar-ho. La digui un directiu alemany o la digui qualsevol altra persona que disposi d’altaveu i tribuna per fer-ho. És imprescindible que hi hagi un debat plural sobre la possibilitat d’una Catalunya independent, però l’hem de fer amb rigor, amb seriositat i partint de dades comprovades.