28 feb 2014 Entre dues aigües
És de la quinta del famós guitarrista recentment traspassat. Em diu que ell, com tanta gent, només coneix una cançó de Paco de Lucía, la famosíssima Entre dos aguas, i que fins avui no ha sabut -pels diaris- que es tracta d’una peça que va néixer com per casualitat per acabar de farcir un disc. Encara que sempre ha estat una ànima rockera amb poca tirada pel flamenc, m’explica que l’èxit d’aquella rumba va coincidir amb la seva entrada en política i amb una història eròtica amb una amiga francesa de la seva cosina, que passava els estius a Calafell. Llavors -recorda mentre fa cara de fumar sense fer-ho- molts també eren entre dues aigües: entre un règim acabat i un sistema per construir, entre la passivitat i les ganes de protagonisme, entre la por i el desig d’estripar-ho tot… Això passava l’any 1975, quan allò del fet biològic. No és veritat -remarca- que tothom apostés aquells dies per una democràcia de debò. Hi havia partidaris d’una democràcia amb -diguem-ne- excepcions.
En aquell apartament de Calafell platja, mentre sonava la peça del mestre d’Algesires, el meu amic descobria amb ànsia els secrets de les filles de la República veïna, desitjoses de sol, truita de patates, sangria i costums una mica salvatges. La guitarra escau a una escena que heu d’imaginar amb suor, molt de fum -de tabac negre- i remor de mar, el mateix on es banyava Carlos Barral. La francesa embogia amb les notes de Paco de Lucía i tot el dia posava la mateixa cançó, en un petit tocadiscs de maleta que ara compren els fanàtics de les coses antigues. Entre dos aguas no era només una banda sonora d’estiu: durant uns mesos, el meu amic va fer compatibles les carícies estrangeres amb les escapades amb una antiga companya de la universitat, una musa combativa que portava damunt les espatlles totes les lluites hagudes i per haver. Aquella temporada també el van intentar captar diversos partits i ell va flirtejar alegre amb democristians, socialistes i potser algú més. Calia jugar fort. Llegia amb pressa els llibres de butxaca de La Gaya Ciencia que havien d’alfabetitzar democràticament la gent, com el que va escriure Josep Melià -tan enyorat- sobre la reforma política, amb un Suárez estilitzat a la portada.
La francesa va marxar un dia i mai n’ha sabut res més. La companya d’universitat va convertir-se, finalment, en la seva dona i ara és la seva ex, una àvia de les que protesten amb els iaioflautes. El meu amic feia segles que no escoltava Entre dos aguas: aquesta música li agrada més avui que ahir, com si tot tornés a començar. És dels que ha decidit fer nous mapes i no tenir por. En aquests moments -afegeix somrient-, no té cap millor opció que ser tan generós amb el futur com ho va ser després de la mort del general, quan la foscor era mil vegades més espessa.