10 mar 2014 Mètode Olivares
El Govern espanyol ha fet arribar al Congrés dels Diputats un escrit en què afirma que està en contra que la Cambra Baixa cedeixi a Catalunya les competències per convocar referèndums. El gest vol subratllar la determinació de la Moncloa i frenar les acusacions de tebior que es fan al líder popular des d’entorns polítics i mediàtics d’una dreta que exigeix mà dura. Potser no és casual que això passi després que Viviane Reding, vicepresidenta de la Comissió Europea, hagi dit -des de Barcelona- que cal negociar “amb mentalitat oberta i sense línies vermelles”.
Si Madrid ha triat el camí del “no a tot” és perquè el pronòstic que es fa del procés català manté que, arribats davant la darrera paret legal, el bloc sobiranista es trencarà, sorgirà el desconcert i la mobilització social perdrà embranzida. Aquesta previsió té dos punts febles: sobrevalora els partits en el procés i oblida que la credibilitat del president català és molt superior a la de la formació que lidera.
Mariano Rajoy disposa de molts informes sobre Catalunya. A vegades, però, el millor informe d’intel·ligència dorm en un racó de biblioteca. Per exemple, si jo fos analista del CNI, faria arribar a la Moncloa un exemplar de El Conde-Duque de Olivares. La pasión de mandar, biografia escrita per Gregorio Marañón. La Guerra dels Segadors va fer visible una societat catalana que no acceptava el projecte uniformista impulsat per Olivares, la Unió d’Armes, destinat a posar tots els regnes sota les lleis castellanes. Marañón escriu que el comte-duc tenia una idea equivocada del problema: “Olvidó que era imposible hacer, ni por las buenas ni por las malas, una suma uniforme de dos sustancias -los dos pueblos, Cataluña y Castilla- históricamente reacios a fundirse, aunque sí a mezclarse en un mínimo cordial de afectos y de conveniencias comunes. Y sentía la natural irritación contra los catalanes al verlos rebeldes a sus designios y al sentir humillada su vanidad”. Segons Marañón, el gran error d’Olivares va ser “el eterno pecado de la incomprensión por el Gobierno central de la psicología del pueblo catalán y, en consecuencia, la técnica inconveniente con que fue tratado”.
Tot el que subratlla Gregorio Marañón parlant del segle XVII és d’una actualitat esfereïdora, llei Wert i catalanofòbia incloses: “Hirió hasta la fibra delicadísima del idioma, que para los gobernantes prudentes debiera ser sagrada, llegando a no querer recibir a los catalanes que hablasen su lengua regional. La plebe aplaudía estas torpezas, salvo algún espíritu atrevido, como el de un tal Goicoechea, que fue condenado en Madrid por decir, a voces, que eran los catalanes y no los castellanos los que tenían, en este conflicto, la razón”.
El mètode Olivares va ser inútil. Això ho sap fins i tot Durão Barroso, que gràcies al comte-duc és avui portuguès i no espanyol.