01 mai 2014 El procés català i el caràcter col.lectiu

Avui i entre les noves generacions, la psicologia col·lectiva dels pobles no està de moda. No interessa saber què han escrit els nostres savis sobre aquesta qüestió, suposo que per un sentiment de superioritat propi de qui viu el present i també perquè s’intueix que aquesta mena de valoracions sobre el caràcter general d’una col·lectivitat té una base determinista i estàtica que no lliga gaire amb el sentit dinàmic i obert que avui tenim de la nostra existència. La nostra societat actual està marcada per una entronització retòrica de l’individualisme malgrat que el gregarisme és l’actitud que tot ho articula i que tot ho explica. Cada persona considera la seva vida com un relat original a la vegada que segueix –sense adonar-se- corrents i tendències globals amb una docilitat extraordinària. És una paradoxa més d’una societat on les lleis del mercat i del màrqueting han acabat substituint els catecismes i les preguntes incòmodes que volien qüestionar-los.

El complicat procés polític que ara viu Catalunya pot observar-se –si se’m permet- com un intent de clausurar totes les formulacions clàssiques sobre un suposat caràcter català immutable. D’alguna manera, l’emergència del sobiranisme certifica que els paradigmes mil vegades repetits sobre la manera de ser dels catalans han quedat obsolets davant d’unes generacions que no se senten vinculades a determinades constants històriques. Passi el que passi finalment en el terreny del desafiament polític, el sobiranisme ha operat culturalment com un agent agitador i transformador de la catalanitat. Sostinc que aquesta missió prepolítica del moviment sobiranista representa una veritable revolució interna del país, un fenomen d’una transcendència que ara encara no podem copsar amb prou precisió perquè no tenim perspectiva i perquè es tracta d’una realitat en expansió.

Què és allò que ha entrat al crisi? Al meu parer, una idea de catalanitat articulada al voltant de la dialèctica pactisme-renúncia i marcada per una incapacitat genètica per comprendre el poder, sempre compensada per un tarannà mercantil que atorga prestigi a un poble que no serveix per a decidir sobre ell mateix. Jaume Vicens Vives va escriure que el primer ressort de la psicologia catalana és “la voluntat d’ésser” i això explicaria perfectament la força i l’arrelament del moviment sobiranista. Però el mateix Vicens Vives, en les línies finals de Notícia de Catalunya, es veu amb l’obligació de remarcar el que considera “impotència coercitiva de Catalunya”, un factor que que cal tenir en compte “abans d’engrescar-se en accions redemptores”. Els catalans tenim voluntat de ser però –ve a dir-nos el cèlebre historiador- no sabem convertir aquesta voluntat en poder i, per tant, hem de conjurar la temptació de “l’enyor i la rebentada”. Darrera d’aquesta mirada, hi ha, és clar, el drama del període republicà, els errors i desunions del catalanisme i la tragèdia de la Guerra Civil.

Teoritzador eficaç de la tensió entre seny i rauxa, Vicens Vives escriu pàgines que avui podrien ser saquejades per aquells que volen que res no canviï i que pretenen caricaturitzar un moviment polític i social ben plural, que funciona de baix cap a dalt. “Llavors- apunta a Notícia de Catalunya– som els homes de la flamarada i de les actituds extremistes. El nostre sentit d’ironia falla i sortim al carrer devorats per un excés de pressió sentimental”. La seva conclusió és rotunda: “L’arrauxament és la base psicològica de les accions subversives catalanes, la justificació històrica del tot o res, la negació de l’ideal de compromís i pacte dictat pel seny col.lectiu”. Però avui no és la rauxa allò que ha posat en marxa la contestació als poders espanyols per construir un Estat català independent, sinó la decepció. Una decepció d’enormes proporcions. La base de la present i pacífica subversió catalana és la constatació trista del fracàs de la via autonomista que es concreta en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia que el poble català va aprovar en referèndum l’any 2006. La decepció porta molts catalans a qüestionar-se de manera enraonada les seves premisses polítiques, i això passa de manera gradual, lluny del cop calent i la flamarada. El nou sobiranisme català es basa en un esforç d’objectivació i documentació dels greuges, una aspiració explicativa que pretén defugir l’element purament emocional o sentimental.

Anem una mica més enrere en el temps. Francesc Cambó, a finals dels anys vint, va escriure això: “A Catalunya, un grau accentuat de benestar ha afeblit les qualitats heroiques de la raça. Que hi ha caps calents i homes arrauxats, és indubtable: els voluntaris de la guerra d’Àfrica han tingut llurs continuadors en els voluntaris catalans que lluitaren a França en la Gran Guerra, i en els que, en gran nombre, s’ha allistat en els rengles de la Legió Estrangera del Marroc. Són, doncs, una excepció. El gran nervi de la societat catalana és la burgesia. I la burgesia no té, en el segle XX, l’esperit arrauxat que tingué fins a mitjan segle XIX”. Què veuria Cambó avui, si pogués retornar d’entre els morts? A començaments del segle XXI, el gran nervi de la societat catalana són les classes mitjanes, els sectors dinàmics que sostenen el sistema de benestar amb el seu esforç i que se senten amenaçats per la crisi econòmica. El sobiranisme mobilitza, precisament, una part important d’aquestes classes mitjanes, que no acaben de sentir-se ben representades pels partits polítics i que ja no tenen por, perquè cada cop tenen menys coses a perdre i se senten estafades. Aquestes classes mitjanes –orfes des de molts punts de vista- no encaixen en un relat on el seny i la rauxa són categories antigues, material només per a bastir maniobres de distracció. Que certes elits empresarials hagin volgut aixecar la bandera del “seny” després d’anys de donar l’esquena als interessos generals és més que un símptoma dels canvis profunds que viu la nostra societat. És la plasmació de la manca de visió de les classes dirigents del país.

Després de la Guerra Civil, alguns autors, com Josep Ferrater Mora o Gaziel, van tornar a l’assumpte de la psicologia dels catalans, com si el conflicte i la posterior victòria franquista poguessin il·luminar de manera més potent els laberints de la identitat catalana, sotmesa a les proves més dures d’una història dissortada. El resum de Gaziel, en plena postguerra, és fatalista i amarg: “Quan les coses es posin malament i calgui recórrer a les armes, Castella s’imposarà sempre a Catalunya, perquè, si hi ha trompades, l’heroi és qui mana. I, en els períodes de pau i treball, Catalunya no voldrà  saber res dels llorers gloriosos, que no fan bullir l’olla, i s’estimarà més, mil vegades, treballar de ferm, crear riquesa i fruir de la vida. Com l’Amo i el Criat de Cervantes, l’heroi va néixer per manejar l’espasa; l’antiheroi, per arrapar-se a les alforges tot seguit que el perill ha passat”. Afortunadament, el món d’ahir, basat principalment en l’espasa, en les trompades i en l’heroisme, està sent substituït per un món basat en l’extensió de la democràcia, els drets humans i el protagonisme creixent de la ciutadania. Els catalans hem canviat perquè tot canvia. Ni més ni menys.

Som com qualsevol altre poble del món. La història no està escrita.